Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Tenim a penes el que tenim i prou

Llach canvia cançons per novel·les, Guardiola recita poemes i la memòria de Martí i Pol somriu entre versos que ballen. Visca la paraula dita i escrita.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda, pensar el futur lluminós i possible

Potser el secret és que no hi ha secret, més enllà d'un bon projecte i de prou empenta per dur-lo a terme. Així neixen invents com el llibre-disc Tribut de sorra i fulles (Editorial Mediterrània), amb catorze poemes musicats expressament per diferents artistes, un pròleg de Lluís Llach i la col·laboració de Pep Guardiola, que s'estrena com a rapsode.

"El cantant pujarà a l'escenari, farà el seu repertori habitual i mirarà de seduir el públic que generosament l'escolta. Però quan arribi aquella cançó on diu els versos del poeta de Roda, sentirà com el poema xuclarà totes les seves percepcions i li parlarà d'ell mateix". Vet aquí com ho descriu el meu mite de capçalera, que tanca el pròleg amb aquestes paraules: "I, amb la modèstia que calgui, sé de què parlo".

No tindrem sort: no podrem entrevistar el Lluís Llach novel·lista

A part de prologar llibres, l'únic mite que reconec com a tal ha aprofitat la jubilació anticipada (per tard que s'hagués retirat, a mi sempre m'hauria semblat massa d'hora) per embastar i enllestir la seva primera novel·la, Memòria d'uns ulls pintats , que sortirà a la venda el 2 de febrer. Narra una història d'amor entre dos nois de la Barceloneta, amb la proclamació de la República, la Guerra Civil i la posterior repressió franquista com a escenaris.

Em moro de ganes de llegir la novel·la d'en Llach, tu diràs. I em vendria dos o tres quarts d'ànima per poder parlar-ne amb ell, però l'editorial Empúries ha anunciat una estratègia de promoció curiosa: l'autor no concedirà entrevistes ni farà rodes de premsa, i els periodistes culturals ens haurem d'espavilar amb un devedé que conté "una entrevista a fons amb Lluís Llach i materials complementaris".

Conec prou el meu mite per saber que la decisió de no passejar-se de mitjà en mitjà té una justificació, i juraria que té ben poc a veure amb la comoditat d'estalviar-se els imperatius promocionals. Però hauria trobat més encertat que, en lloc de tancar-se en banda, fes una única roda de premsa, i tots contents.

Si ens deixéssim d'històries, com ens explicaríem?

El meu amic de l'ànima (que no em vendré ni a quarts ni sencera, per ara) em fa arribar el vídeo d'una xerrada de Tyler Cowen, columnista econòmic del diari The New York Times , en què ens convida a desconfiar de les històries. La vida, sosté, és més caòtica que les històries que fem servir per explicar-la. I qui diu històries diu relats (una paraula que està molt molt molt de moda) o faules empresarials de ratolins i formatges, posem per cas.

Els perills de la narrativa són evidents. És un error buscar mirall o consol en els contes de fades, i és cert que les millors novel·les són les més difícils de resumir en una contracoberta, i és cert que ni tu ni jo no estem immersos en una pel·lícula de bons i dolents, i és cert que hi ha menys conspiracions mundials de les que denuncien els paranoics, però també és veritat que pensar en termes narratius és indestriable de la condició humana, i que tots plegats som força més simples del que estaríem disposats a admetre: ens creiem molt originals però acabem reproduint models antics.

Luis Eduardo Aute deia fa poc en una entrevista a l'ARA que, d'alguna manera, ja ha redactat les seves memòries: "He escrit més de tres-centes cançons i allà hi ha dades per poder interpretar els processos pels quals he anat passant". Malament rai si no tinguéssim l'oportunitat d'explicar-nos (i, doncs, d'entendre'ns) a través de poemes, de cançons, d'articles, d'apunts a la llibreta o al blog, de comentaris al Twitter o al Facebook. Intento imaginar-m'ho i llavors la meva vida sí que pren forma de conte. De por.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT