El 3/24 va emetre en diferit el segon debat sobre la independència d’Escòcia que emetia la BBC. La meva solidaritat amb els traductors simultanis, que anaven de bòlit. Va ser interessant no només pels arguments d’un referèndum que aquí s’ha fet servir de mirall, sinó també per observar les diferències amb els debats polítics televisats a què estem acostumats.
La tele pública del Regne Unit oferia un debat sobre la independència sense reserves. El moderador, un discret timoner concís. El plató, dins la Kelvingrove Art Gallery de Glasgow, era auster però modern en els plans mitjans, amb leds d’un fúcsia vigorós. El pla general, en què es descobria l’arquitectura abarrocada de la sala central, li donava la transcendència que mereixia l’esdeveniment. Era insòlit com la realització mostrava sense por les reaccions d’acceptació o negació en els rostres dels assistents. Un públic que preguntava als polítics bé, clar i curt, i al qual no s’etiquetava inútilment amb el nom, l’edat i l’ofici com hem vist a TVE. Eren ciutadans. La naturalitat amb què se’ls cedia el torn de paraula demostrava que preguntar era un dret i no pas un premi que els feia la tele, i tampoc obeïa a la voluntat d’amenitzar un debat espès. Va ser un enfrontament dialèctic entre Salmond i Darling sense la tirania del cronòmetre, ni dels torns de paraula calculats ni dels drets a rèplica estipulats. El debat no semblava la posada en escena covarda d’una estratègia de màrqueting, sinó un programa televisiu que posava al servei del ciutadà el valor de la paraula i la importància dels arguments.
