ELS XIQUETS de l’escola pública Padre Vilallonga de Borriana vam assistir a la primera classe de valencià a cinquè d’EGB amb la convicció que allò era una extravagància pedagògica. El mateix mestre, Don Pascual, bufava cada vegada que al llibre trobava alguna paraula que catalanejava. A sisè l’assignatura va recaure en un mestre que no tenia cap formació específica (els professors de valencià eren escassos als 80) i d’entrada va deixar clar que fer tot l’ensenyament en aquesta llengua li semblava una animalada. Al pati tothom parlava valencià, però ningú pensava que fos important estudiar-lo. En passar de Borriana a Castelló, i de l’escola a l’institut, la llengua del pati també va canviar: llavors ja era el castellà, cosa que per a mi no era cap problema perquè és la meua llengua materna (sóc un cas de bilingüisme pur). La suma de nouvinguts i xics de casa bona convertia el castellà en llengua hegemònica, i el valencià en una mera incomoditat acadèmica. I així van passar els anys fins que, ja a COU, un mestre, en Víctor Labrado, ens va descobrir Fuster i vaig prendre consciència que aquella llengua era com les altres, ni millor ni pitjor, amb la particularitat que era la pròpia d’un territori que era el meu (i d’altres més al nord) i que algú volia fer desaparèixer per la via d’inculcar-nos un fort sentiment d’inferioritat. Aquell estiu vaig memoritzar l’ortografia de Fabra i des d’aleshores m’esforce a no fer faltes. Aquesta és la meua (a l’Ara.cat n’hi trobareu més) història amb el català.
