Ahir, en algun indret del món, en un continent llunyà, va néixer un nen que voldrà ser futbolista. Jugarà al carrer, farà sotanes a les motos aparcades i, per a desesperació dels seus veïns, una porta metàl·lica de garatge li servirà de porteria. Si té sort, un entrenador amb gorra el reclutarà per jugar a l’equip de la barriada. Als setze anys despuntarà als juvenils de la ciutat, als divuit debutarà al primer equip com a lateral esquerre i, quan ja sigui internacional amb el seu país, el Barça pagarà uns quants milions d’euros per fitxar-lo. La nova estrella anirà a les oficines a firmar el contracte, aixecarà el dit polze davant de l’escut i el presentaran en un Camp Nou, totalment cobert, que el 2034 ja necessitarà algun retoc. Després el duran escortat fins a la Ciutat Esportiva Joan Gamper i, amb el xandall Nike de temporada, el crac baixarà fins al camp d’entrenament. En trepitjar la gespa, veurà un rètol que hi posarà “Camp d’entrenament Tito Vilanova”. El noi, amb ganes d’integrar-se, preguntarà qui era el Tito Vilanova. L’encarregat de material, a punt de prejubilar-se al club, li explicarà que el Tito va ser un entrenador que, durant cinc anys, va treballar, cada dia, sobre aquell terreny de joc que abans es deia camp número 1. Van ser els millors anys de la història del Barça, li dirà amb nostàlgia. Li explicarà que, durant les primeres quatre temporades, Vilanova va ser el braç dret de Pep Guardiola. Després, ell mateix es va fer càrrec de l’equip i va aconseguir guanyar la Lliga dels 100 punts, cosa que fins aleshores no havia aconseguit mai ningú. El mèrit era doble perquè, greument malalt com estava, va haver de marxar a Nova York una part de la temporada. L’encarregat li dirà al crac, abans de xutar-li una pilota cap a la gespa, que Tito Vilanova va haver de renunciar a entrenar un segon any i que va morir de càncer als 45 anys.
Avui, 17 de setembre, Tito Vilanova n’hauria fet 46. El Barça no l’oblida. Coincidint amb aquesta efemèride, la junta directiva va anunciar dilluns que el camp d’entrenament on cada dia Luis Enrique escruta els seus jugadors passarà a dir-se Tito Vilanova. Esperem, aviat, un acte senzill amb la Montse, la Carlota i l’Adrià, els pares, el Roura i l’Altimira i la plantilla del primer equip, per emocionar-nos amb l’homenatge d’aquest canvi de nom. Per alguns, la junta s’haurà quedat curta -“Per què no li posen el seu nom al nou Miniestadi?”-, per d’altres -els “Del Bayern n’hi va fotre set”- encara pensaran que és massa. A mi em fa l’efecte que, en aquesta ocasió, Bartomeu ha trobat la mesura justa. És una bona idea. Sempre m’han agradat els clubs que converteixen en mite els seus herois. M’agrada que la Ciutat Esportiva tingui el nom de Joan Gamper, i que La Masia es digui Oriol Tort i que Tito Vilanova sigui el nom del camp d’entrenament on va ser, cada dia, tan i tan feliç. La lletra de la sintonia d’ Aquest any, cent!, del Pep Sala, ho deia clarament: “Hereus de cent anys, la nostra història ens fa grans”.
