Di Canio, un fitxatge d'extrema dreta

BarcelonaEl fitxatge del tècnic italià Paolo Di Canio pel Sunderland ha sacsejat la Premier League. Més enllà de les seves aptituds com a entrenador, la polèmica s'ha centrat en les seves simpaties pel feixisme.

El controvertit exjugador va explicitar les seves preferències polítiques en diverses ocasions. En la seva autobiografia, publicada el 2001, va definir Mussolini com un home "de principis i ètica individual profundament incomprès". Di Canio va lluir la seva admiració pel Duce fins i tot a la seva pell, amb diversos tatuatges que rememoren la figura del creador dels Fasci Italiani di Combattimento, l'embrió del Partit Nacional Feixista. Lluny de mantenir la seva adscripció ideològica en l'àmbit privat, Di Canio no va dubtar a fer-ne pública ostentació. Els escenaris triats van ser, a més, reveladors. L'aleshores jugador de la Lazio, casualment l'equip del dictador italià, va fer la salutació a la romana habitual dels camises negres feixistes en estadis com l'Armando Picchi o l'Olímpic de Roma.

Al camp del màxim rival ciutadà després de marcar un gol es va dirigir a la zona on hi havia els ultres de la Lazio, els Irriducibili, alçant el braç dret. Mentre la néta del dictador i europarlamentària Alessandra Mussolini es congratulava de l'acció, el Comitè de Disciplina italià sancionava el jugador amb un partit de suspensió i una multa de 10.000 euros.

Els fets es van repetir a l'estadi del Livorno, un club amb seguidors de reconeguda filiació comunista, quan en ser substituït va fer la mateixa salutació als radicals visitants i va provocar una esbroncada general. La sanció que li van imposar va ser similar a la rebuda pel derbi romà. Lluny de retractar-se, el davanter va declarar: "Sempre saludaré com ho vaig fer a Livorno, ja que és un símbol que pertany al meu poble".

La sintonia amb els Irriducibili va ser evident. No debades l'aleshores futbolista va presenciar algun partit des de la Curva Nord, la graderia que els Irriducibili ocupen a l'Olímpic de Roma, al costat dels líders del grup. Com el mateix Di Canio va explicar el 2002 en una entrevista a la BBC, la seva vinculació amb els caps del col·lectiu ultra es remunta a finals dels anys vuitanta, quan es va fundar aquest grup. No va ser estrany, doncs, que anys després aparegués en una festa dels premis MTV a Roma lluint una samarreta dels ultres de la Lazio.

Sis anys més tard, Di Canio va assistir al funeral de Paolo Signorelli, militant feixista i fundador d'Ordine Nuovo. L'activista, que va passar deu anys a la presó per la matança perpetrada a l'estació de Bolonya el 1980, va travar amistat amb el futbolista quan jugava al Cisco Roma, l'equip de la sèrie C2 on va penjar les botes. De fet, mentre Signorelli es convertia en un habitual de l'estadi Flaminio tot i no ser un apassionat del futbol, Di Canio visitava regularment la residència de Signorelli al llac de Bolsena, on debatien sobre filosofia, política i temes d'actualitat.

Aquests dies, articulistes de tota mena han opinat sobre les vel·leïtats feixistes de l'entrenador dels black cats . Alguns eludien tractar la seva vessant extraesportiva, mentre que d'altres minimitzaven el cas i el reduïen, fins i tot, a bretolades pròpies d'un adolescent. En aquesta mateixa línia es va expressar l'ex primer ministre Silvio Berlusconi quan va definir Di Canio com "un exhibicionista, però bon noi". Si persistim a relativitzar aquest tipus de comportaments, obviant el seu rerefons, només provocarem que aquestes pràctiques es reprodueixin. O algú s'ha oblidat ja del grec Katidis o d'altres exemples més propers?