ManchesterHi ha pocs jugadors capaços de guanyar un partit per si sols. Futbolistes amb el talent per aixecar estadis a cop de gol. La nit en què Messi es va convertir en el màxim golejador de la història de la Champions un dels seus millors amics li va robar protagonisme a la catifa vermella de l’excel·lència.
Al minut 80 molts aficionats abandonaven l’Etihad. Mirades perdudes i molts dubtes sobre un equip que només té un jugador... però quin jugador! Un quart d’hora després, els cityzens que havien mantingut la fe feien ressonar càntics de “Sergio, Sergio” a les parets d’un estadi que encara tremolava d’èxtasi.
Va ser un partit desconcertant, ple de peripècies d’aquelles que canvien un desenllaç. Quan semblava que la nit seria blau cel, el paisatge es va enfosquir. Quan semblava que el partit tombaria cap al blaugrana, una samarreta amb el 16 canviava el destí d’un partit.
Agüero, a cop de gol
El primer, de penal. El segon amb l’esquerra i el tercer amb el peu dret. Gols multicolors, els dos últims quan el City entonava el comiat europeu. Les floretes a Agüero són tan merescudes com les clatellades als jugadors del Bayern, que van perdre dues pilotes clau. L’equip de Guardiola va resistir amb deu homes des del minut 20 per l’expulsió de Benatia. Un penal a Agüero, of course, en va tenir la culpa. El Bayern i la feblesa del City, un equip que no es creu a si mateix, van canviar la decoració abans del descans. Xabi Alonso, de falta, i Lewandowski, amb l’espatlla, van situar l’1 a 2.
En la represa el Bayern va posar el partit al congelador amb la possessió. Semblava que no passaria res, però el petit Kun es va fer gegantí i va signar les dues últimes accions que van trastocar el desenllaç. Els anglesos depenen d’ells mateixos per continuar endavant a la Champions i s’ho jugaran tot a Roma.
