El Barça va sortir ambiciós al Madrigal. Vertical amb la pilota als peus i intens fins a l’asfíxia per recuperar-la aviat. Amb gana i amb fe. Amb un control absolut, sense ni tan sols patir pels contraatacs, que era la gran arma local, que va quedar desactivada durant una hora de futbol. A la primera part, però, aquest Barça directe i esforçat no en tenia prou per guanyar en un camp de patates i contra un equip que es tancava molt bé pel mig i que ens regalava les bandes, convençuts que Alves ja fa temps que ha perdut el verí.
A la segona part, el Barça va sortir amb un plantejament psicològic més semblant al de l’any passat, amb paciència, maduració i pausa. Potser massa. Quan el Barça baixa un graó d’intensitat -ja ho hem vist moltes vegades- l’equip se’ns trenca pel mig i pateix. Amb el partit boig tampoc no marcava el Barça. Però el rival tampoc, tot i que, això sí, semblava més perillós, potser esperonat per tres refusos deficients d’un Mathieu que fora l’àrea les guanya totes però a dintre sembla que trepitgés raïm. En resum, ocasions aquí i allà, que no entraven. Partit apassionant. Dos pals de Messi, tres pals del Vila-real. Bravo -cap gol encaixat en dos partits- no va haver de fer ni una sola aturada. I aleshores, amb un embut creixent pel centre i un Alves estèril per la banda, la realització televisiva ens va ensenyar que Neymar s’escalfava a la banda. Era el minut 10 de la segona part i, de cop i volta, vam veure una imatge insòlita en el món del futbol. Un jugador que fa els estiraments per anar posant a to la musculatura, es gira cap al públic, agafa un banderó i un bolígraf, firma un autògraf a l’aficionat local i torna a la rutina dels seus exercicis. La falta de concentració sembla absoluta. I només quatre minuts més tard, Neymar entra al camp per un Munir que, ahir, va gastar tota la pólvora en un xut del primer minut. Neymar va demostrar, en mitja hora, per què en el món del futbol es paga tant pels jugadors que tenen un contra un.
Jugadors sense preu
Quan no surt res, tenir jugadors que poden driblar el rival no té preu. I Neymar va ser decisiu per obrir la llauna. D’entrada, una paret amb Messi a cent per hora que Rakitic no va voler rematar, més tard la passada en profunditat per a Messi en la jugada del gol i, a més a més, Neymar va tenir tres rematades que encara es deu preguntar per què no van entrar. Un remat a la línia de gol que només havia de picar -com si fos tan fàcil-, una mitja volta des del punt de penal que va enviar als núvols i un remat de cap, ja amb 0 a 1, dels que no es poden fallar. Segurament, amb més concentració a l’hora d’entrar al camp, alguna d’aquestes rematades hauria anat a dins. Se’n diu estar per la feina.
