Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

La prescripció

En una conversa amb amics recordàvem que d'ençà que es va estendre la televisió en color, a mitjans dels setanta i principis dels vuitanta, els aparells no havien experimentat cap canvi significatiu. Sí, en un moment determinat vam deixar d'aixecar-nos del sofà per canviar el canal, però... ¿qui canviava d'aparell només per tenir comandament a distància? Fins a ben entrada la dècada passada, la majoria dels que llegiu teníeu segurament el menjador presidit per un televisor de tub, amb una pantalla de més o menys polzades però de format 4:3, després del fracàs (en part pagat amb diners públics europeus) del primer intent d'introducció del 16:9 a mitjans dels noranta.

Sense entendre-hi gens, crec que una de les claus guanyadores del màrqueting és crear en el consumidor la necessitat de tenir un producte, sigui per convenciment de les seves virtuts o bé, simplement, per naturalesa humana, per enfrontar-nos amb el veí o amic que el té. I la televisió anava coixa en aquest sentit, més enllà del fet que, amb la concessió de més llicències i l'arribada de la televisió digital, els fabricants de televisors i de descodificadors van poder continuar amb la producció. Moltes cases ja tenien dues teles o més, i algunes, a més, estaven abonades a canals de pagament. Però tantes altres continuaven amb un sol televisor, que rebia el senyal via terrestre. I la clau de volta de tot plegat: estaven igual de satisfetes amb el seu consum.

A cop d'ordre governamental, tots hem hagut de consumir la nova televisió digital. Per força, ens ha calgut comprar un descodificador per continuar veient la televisió. O un aparell nou que porti ja el descodificador incorporat, i ara sí, en 16:9. Però caram, quan s'estava a punt de completar l'apagada analògica, la televisió en alta definició encara estava en proves, i ara que ja hi ha canals de 24 h amb grans esdeveniments en HD, què fem? ¿Comprar un altre descodificador o un altre aparell? Bé, podem fer-ho. O no. I fer com molta gent, encara. Els que pensen que encara que sigui amb les barres negres, els aparells de tub es continuen veient millor que una LCD sense alta definició. Els que ja estan satisfets veient la tele en standard definition per omplir el seu desig de formar-se, informar-se i entretenir-se. Els que, simplement, no s'ho poden permetre.

Fa, posem, deu anys, quants de vostès posaven vinagre de Mòdena a l'amanida?

En la societat de consum, en què tot (tot) pot ser considerat un producte, les persones reben un munt de prescripcions sobre el que és més bo, el que es porta més, allò de què cal parlar, allò que està de moda. I no només parlem del que es pot trobar a la lleixa d'un supermercat. Al voltant d'aquestes prescripcions, en moltes ocasions, hi ha interessos en què poden estar implicats molts àmbits diferents. Però el consumidor, en tot cas, sempre té l'última paraula. Ha de reflexionar i actuar en conseqüència, en funció de quins són els seus desitjos i les seves necessitats reals, i una bona formació crítica segurament haurà ajudat a delimitar-los. És lliure de pensar que els productes prescrits són els que més li agraden, esclar que sí. Però no hauria de tancar la porta a aquells impactes que o bé no li arriben o bé no percep (a vegades per desídia de l'emissor) amb la mateixa freqüència que els més bombardejats pels mitjans. Perquè el poden satisfer igual, o fins i tot més, que els que porten l'etiqueta "Anunciat a la TV". Al cap i a la fi, la competència i la coexistència acaben sent clau per a la supervivència del sector, en general.

Com sempre, però, només és una opinió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT