Publicitat
Publicitat

El tímid pas endavant de Busquets

L’aposta del migcentre com a interior buscava equilibri però treu profunditat

Partit tens i estratègic a Mestalla. Partit de novetats, de moltes ocasions, de nervis fins al final. Fins a l’últim segon. Després de 94 minuts emocionants, i després de tres remats i una aturada magnífica de Diego Alves, Busquets va decidir.

Com ja havia fet al Bernabéu contra el Madrid, Luis Enrique va treure de l’onze Rakitic i va inventar un mig del camp amb Mascherano, Busquets i Xavi. L’argentí va fer les funcions de migcentre, i el de Badia, les habituals del croat. Per la dreta, Busquets va compensar les pujades d’Alves i les recepcions interiors de Messi, però no sempre va poder fer-ho amb la profunditat que ofensivament hauria convingut. Va equilibrar defensivament però es va sentir incòmode en el pas endavant que reclamava l’estructura col·lectiva. Sense això, Gayà i Javi Fuego ho van tenir relativament fàcil tancar el cercle sobre l’esquena de Dani Parejo, on Messi intentava fer mal. Per l’altre sector, Xavi es movia entre línies, però que els seus socis fossin els inquiets Alba i Neymar no l’ajudava.

Contraatacs del València

Els problemes en atac del Barça, encallat a partir de tres quarts de camp, incapaç de trencar el triangle interior, que es multiplicava amb les ajudes de Feghouli i Rodrigo, va acabar animant els contracops del València. Negredo i el seu poderós joc d’esquena va activar la velocitat de Gayà i Rodrigo per l’esquerra, i de Feghouli per la dreta. Van començar els problemes per a Bravo, amenaçat amb xuts llunyans. Les grogues a Mathieu i Piqué van complicar la gestió de la igualtat numèrica quan la transició dels de Nuno podia completar-se. La situació es va exagerar en la segona meitat, quan el partit es va anar trencant. Bravo va brillar amb dues intervencions decisives per conservar el 0-0.

Acumular amenaces per dins

El Barça va conviure amb l’ensurt, perquè, en la segona meitat, la sensació d’amenaça a la contra del València va anar creixent. De fet, per això Luis Enrique va acabar gastant un dels canvis per protegir-se d’una possible expulsió de Mathieu, a qui buscaven les pessigolles per la groga que aguantava des del minut 7. Però, en aquest context d’anar mirant, va trobar l’empenta necessària per buscar el gol. A la mobilitat entre centrals de Suárez (a qui van anul·lar un gol legal) se li va sumar el desig de participació de Messi, que va baixar un pèl més per entrar en contacte amb la pilota. Neymar va deixar d’anar a dins per viure-hi, pràcticament. L’efecte va ser una acumulació d’efectius en zones interiors que van col·lapsar la zona de Javi Fuego, fins ara inexpugnable per dins. Neymar va tenir xuts, Suárez desmarcatges efectius i Messi una mica més d’espais. L’entrada de Rakitic va completar l’efecte, que va donar més sentit a la gestió d’Alves de la banda dreta.

Luis Enrique va agitar la fórmula amb un últim canvi, un de doble, traient Suárez per encabir-hi Pedro. La idea era que Messi trobés un context millor pel mig, on semblava que començaven a obrir-se més camins. La carta de Rafinha va arrodonir l’estratègia, amb un perfil més desequilibrant que el que podia oferir Xavi en la mateixa posició. El final de partit s’assemblava al del Madrigal. I, altre cop, va acabar arribant el gol. Des de la mateixa agonia, amb la mateixa passió.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT