Publicitat
Publicitat

El Barça busca arribar a la seva plenitud internacional a l'escenari on ja es va fer major d'edat

El toc sublim contra la força física

Els jugadors del Barça es van fer un fart de riure, ahir, entrenant a Wembley. Les seves rialles ressonaven a les graderies buides de l'estadi que s'aixeca just al mateix lloc on hi havia el vell Wembley. On el 1992 el Barça va canviar el curs de les coses. Aquell estadi on Cruyff va dir allò de "sortiu i disfruteu" a un grup de futbolistes entre els quals hi havia un noi amb cara de nen, Josep Guardiola. Un tècnic que ahir va dir que ell les finals les gaudeix poc. Els jugadors, però, no paraven de riure, i fins i tot el tècnic de Santpedor va admetre que les sensacions eren "bones" abans de la gran final.

Dinou anys més tard d'aquell discurs breu i contundent de Cruyff, els somnis del barcelonisme s'eleven més amunt que mai. Guanyar aquesta nit significaria sumar la tercera Lliga de Campions en tot just cinc anys. I Guardiol esdevindria el primer tècnic del club amb dues copes orelludes al sarró. El Barça fa molt que va esdevenir major d'edat a Europa, però és ara que s'ha convertit en un club madur capaç de mantenir allunyats tots els rivals que el volen desafiar. Madur , la paraula que va utilitzar ahir Sir Alex Ferguson per parlar de com ha evolucionat el Barça com a conjunt des de l'arribada de Josep Guardiola a la banqueta. Ara, les sensacions de Guardiola i les rialles dels jugadors poc tenen a veure amb l'optimisme generalitzat entre els aficionats. El Barça ha paït molt bé aquests dos dies de feina a Anglaterra no previstos, preparant amb cura tots els detalls d'una final que l'oposa a un equip majúscul.

Guardiola i Ferguson, de fet, van coincidir a destacar el valor de la final precisament pels dos finalistes. La presència dels mateixos protagonistes que ara fa dos anys a Roma és més que significativa. Catalans i anglesos fan somiar aquesta màquina de fer diners que és la UEFA en una època de gran rivalitat futbolística entre dues entitats mediàtiques com poques. A Wembley hi ha en joc una copa, però tothom sap que el guanyador tenyirà amb els seus colors aquesta època.

L'escenari ideal

El cartell d'aquesta nit és gairebé perfecte. Un estadi amb màgia, modern però fidel a les tradicions del futbol britànic. Un estadi que s'aixeca on hi havia el vell Wembley, temple futbolístic on el Barça i el United van guanyar la seva primera Copa d'Europa. Dos clubs que s'han convertit en el mirall de milions de persones, els dos clubs que més han crescut des del 1991, quan es van trobar a la final de la Recopa. Des de llavors, el Barça ha deixat de ser el " beautiful losers ", com diuen els anglesos referint-se als perdedors que cauen bé perquè són nobles. I el United es va convertir de bracet d'Alex Ferguson en un ogre que es menjava rivals.

Un United que ofereix un munt d'incògnites hores abans de la final. Ferguson és un tècnic llest capaç de fer canviar de pell els seus. Equip modèlic en el treball col·lectiu, els red devils poden sortir a jugar amb sis defenses nats, com van fer davant de l'Arsenal aquesta temporada, o amb un 4-4-2 molt agressiu amb un sol migcentre de contenció. Amb la possibilitat d'algun retoc defensiu (O'Shea com a possible lateral dret o Fletcher ajudant Carrick), Ferguson apostaria per aquest 4-4-2 ofensiu per intentar ofegar el Barça físicament. Perquè físicament els anglesos arriben a la final en un estat de forma increïble. Un altre dubte és Giggs. El gal·lès ha patit aquesta setmana un linxament mediàtic per culpa d'una infidelitat que ha tacat una temporada brillant del veterà jugador. Ferguson podria optar per descartar Giggs si no el veu amb prou concentració per jugar un partit en què els detalls poden ser claus.

El Barça, a diferència del United, arriba amb les cames més carregades malgrat que ha descansat bé els últims dies. L'equip de Guardiola, a diferència d'aquell de Ferguson, és cristal·lí. El tècnic blaugrana deixava clar ahir que calia demostrar al món de nou com és aquest estil valent forjat a La Masia. El Barça atacarà, farà seva la pilota i mossegarà quan la perdi. I els únics dubtes són saber què passa amb Abidal i Puyol, que no han jugat gaire últimament. Dubtes nominals, però no estètics. Amb Mascherano amb moltes opcions de ser titular de central, Puyol podria jugar de lateral, com a Roma el 2009. El capità, qui va parlar en roda de premsa, va assegurar-se de deixar clar que es troba perfecte per jugar 90 minuts. Éric Abidal, doncs, podria començar el partit a la banqueta.

Un partit que simbolitza el nou segle. Dos equips que abans de l'any 2000 només tenien una Copa d'Europa i guanyada al vell Wembley. Dos equips que ara ja en tenen tres i dominen la seva lliga amb una fama que els guanya aficionats arreu del món. Com li recordaven ahir a Ferguson, molts xinesos es despertaran a les tres de la matinada per veure un partit que podria ser "la final de la dècada", segons un Ferguson que confia a tornar el cop de Roma. El Barça, però, no ha deixat de millorar des del 2009 i avui pot seguir fent història amb el toc sublim com a bandera.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT