Refugi cristià segur per als musulmans de Gaza
Ciutadans palestins s’allotgen en centres catòlics o ortodoxos confiant que no els atacaran
GazaL’escola de la Sagrada Família és al bell mig de la ciutat de Gaza. És un centre catòlic on habitualment hi estudien 500 alumnes cristians i musulmans, però ara és ple de refugiats. A les seves instal·lacions hi havia ahir unes 130 famílies, prop de 850 persones, però la xifra creix al ritme dels bombardejos de l’aviació israeliana.
El Mahmud Budi, de 49 anys, treballa en aquesta escola des de fa 17 anys com a professor de física i de música però, arran de la guerra, ell i la seva família són refugiats. A les escoles de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (UNRWA) “no hi ha prou lloc per a tots els palestins que necessiten refugi”, apunta el Mahmud, que, com la resta de refugiats, creu que aquest lloc és més segur perquè “Israel no gosarà bombardejar un lloc cristià com aquest”.
Creu que és més segur també que les escoles de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i per això no hi van. “Hi ha gent filantropa que ens porta el dinar cada dia. Nosaltres som de Beit Lahiya però no ens hi vam poder quedar perquè queien bombes contínuament. Volem un alto el foc per treure dels carrers els cadàvers que fa quatre o cinc dies que hi són, especialment a Xuiaia. Hem vingut deixant-ho tot enrere. Ells tenen avions i tancs; nosaltres tenim la resistència”, afegeix el Mahmud.
L’UNRWA ha habilitat fins ara 69 escoles per acollir els desplaçats, però estan abarrotades per 118.300 persones, el 6% de la població de la franja. L’organisme, però, no espera que s’estabilitzi la xifra, sinó que creu que pujarà fins a les 150.000 persones, tres cops més de les previstes inicialment. A més, 72.000 menors necessitaran tractament psicològic aviat.
Molta gent ha hagut de buscar refugis alternatius, fora del paraigua de l’ONU, i n’hi ha que dormen als carrers, prop dels hospitals, tot i que alguns centres sanitaris també han estat bombardejats. “Vam sortir de Xuiaia de nit, fa cinc dies, i vam estar caminant amb els nens durant hores”, recorda el Hassan Faium, de 50 anys, que ha trobat allotjament al soterrani del centre cultural grec ortodox de Tel Hawa, un barri de la ciutat de Gaza, juntament amb altres famílies del mateix clan. Uns quants matalassets que els ha portat gent de bona voluntat són l’únic mobiliari dels soterranis en aquest centre cultural que encara no s’ha acabat de construir ni enrajolar.
A la pregunta de què considera més necessari en la seva situació actual, respon: “El més urgent és que Israel deixi de bombardejar-nos, que deixin de destruir les nostres cases, que deixin de matar els nostres fills”. I afegeix: “Personalment, estic a favor de la resistència, vull que continuïn lluitant fins a arribar a Tel Aviv, perquè aquesta és la nostra terra. Si no fos per la resistència, ens haurien degollat a tots. No tenen cap mena de pietat. Maten els nens mentre estan jugant”.
“Un milió de fills”
El Hassan té 12 fills, dels quals tres ja estan casats, però admet que li hauria agradat “tenir-ne un milió per alliberar Palestina”. L’home va néixer a Xuiaia però la seva família és d’un petit poble de prop de Beer Sheva, al costat de la franja de Gaza. “A la meva mare la van obligar a abandonar el seu poble amb tota la família el 1948, quan ella tenia quatre anys”, explica mentre assenyala amb la mà una anciana que és a la penombra del soterrani al costat de la cadira de rodes que necessita per desplaçar-se. “[Els israelians] no són gent de pau, són gent de guerra, però no se sortiran amb la seva. M’agradaria que el maleït Netanyahu es morís, perquè no respecta res”, assegura aquest aturat, que va treballar gairebé 30 anys a Israel.
La Naima, una dona de 57 anys, és un altre membre del clan, també de Xuiaia, que està asseguda en un matalasset i envoltada de més dones i de molts néts. També té 12 fills, set homes i cinc dones. “Primer ens van llançar un gas que va provocar un avortament a la meva jove, que estava embarassada de sis mesos, i després ens van bombardejar”, recorda. La família va decidir abandonar el barri i va passar per diversos llocs fins a arribar a aquest centre cristià. Com la resta dels seus companys d’alberg, creu que és un lloc segur i està convençuda que l’exèrcit “no gosarà bombardejar un lloc cristià”.
El guarda del centre cultural és el Hassan Abu Daken, de Tuffah, un barri que també ha sigut bombardejat amb fúria. Fa deu dies va deixar Tuffah amb la seva família de nou membres i es va refugiar al seu lloc de treball. “Aquí hi ha aigua i hi ha gent que ens porta menjar, tot i que ahir no va venir ningú amb menjar”, diu. Les catorze famílies que s’apleguen aquí vénen de Xuiaia i de Tuffah.
