Publicitat
Publicitat

Els setges, l’arma de desgast a la guerra de Síria

Tres anys després de l’esclat de la revolta contra Al-Assad, el conflicte s’encalla

El conflicte de Síria entra avui en el quart any i no s’hi entreveu cap sortida, ni en el camp militar, ni en el polític ni, encara menys, en el diplomàtic. La revolta popular va donar peu a una guerra civil que s’ha cobrat almenys 140.000 morts (fa mesos que l’ONU va deixar de fer recomptes) i ha fet fora de casa seva un terç de la població. La guerra està empantanegada i fa mesos que els fronts quasi no es mouen: el règim ha perdut el control del nord-est i hi ha bosses de resistència rebel al sud. El conflicte ha derivat en una guerra de desgast amb el setge medieval com a arma privilegiada. Als suburbis de Damasc, al camp de refugiats de Iarmuk o a la ciutat vella de Homs, la mort pot arribar en forma de barril de dinamita, però moltes persones més estan amenaçades per la fam o malalties que només són fatals per falta de medicines: un quart de milió de sirians estan atrapats en poblacions assetjades d’on no poden sortir i on no hi arriba l’ajuda humanitària.

Síria pateix una crisi humanitària sense precedents des del genocidi de Ruanda: 6,5 milions de desplaçats interns i més de 4 milions de refugiats. Segons un informe del desembre del Programa Mundial d’Aliments, 9,9 milions de sirians (la meitat de la població que continua dins del país) passen gana. El sistema sanitari està devastat: 41 dels 91 hospitals, destruïts. I encara pot ser pitjor: s’han detectat 25 casos de pòlio confirmats i es tem que s’escampin més epidèmies.

“El règim pretén asfixiar la revolució ofegant la població civil”, explica Lurdes Vidal, analista de l’IEMed. “De fet, ha convertit l’ajuda humanitària en una carta de negociació, i això és inacceptable: el dret internacional obliga totes les parts a garantir l’accés del personal humanitari i protegir la població civil, i el fet que això es plantegi com una concessió és un mal precedent per a tothom”, afegeix.

El cert és que el règim de Baixar al-Assad té pocs motius per acceptar una treva o una negociació amb l’oposició. De fet, no s’ha mogut ni un centímetre: des del primer dia va dir que es presentaria a les eleccions presidencials del juny (les mateixes que han perpetuat el partit Baas al poder des de fa 43 anys) i, com el primer dia, diu que al seu país no hi ha una revolta sinó una conspiració terrorista internacional.

Fals dilema: Al-Assad o Al-Qaida

Al bàndol rebel, la repressió amb què es va ofegar la revolta democràtica i pacífica que respirava els aires d’esperança de la Primavera Àrab i les ingerències externes han derivat en la infiltració de grups jihadistes que no tenen res a veure amb la població ni amb els objectius originals de la revolta i que han obert una guerra dins la guerra. “Els únics que combaten contra Al-Qaida són els rebels i, per molt que sigui difícil demostrar la connivència del règim amb els jihadistes, hi ha una connivència instrumental evident, perquè la retòrica de la lluita contra l’extremisme és la seva millor carta”, afegeix Vidal.

El resultat és que s’han imposat visions parcials i esbiaixades. “La guerra civil ha depassat la macabra línia dels mil morts diaris i la violència sembla que s’hagi normalitzat als ulls d’Occident, que ho veu com un conflicte sense sortida. Es presenta com un xoc ètnic entre xiïtes i sunnites que va començar fa 1.300 anys, una guerra teledirigida entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, o un xoc en què s’ha d’escollir entre Al-Qaida i una dictadura brutal. Aquests relats simplifiquen un conflicte extremadament complex i canviant que es complica encara més amb les diferències locals i la propaganda de cada bàndol”, explica Claire Spencer, del britànic Chatham House.

Empat militar, triomf diplomàtic

El règim sirià fa mesos que intenta conquerir el bastió rebel de Iabrud per recuperar el control de l’autopista entre Damasc i Homs. Però ni tan sols el suport militar de la Rússia de Putin i l’Iran acabat de sortir de l’Eix del Mal li permeten acabar d’esclafar la revolta. Si en el terreny militar Al-Assad no està guanyant la guerra, en el camp internacional i diplomàtic s’ha apuntat victòries importants. La massacre química de Damasc del 21 d’agost (la investigació de l’ONU apunta que l’origen eren els arsenals del règim) va creuar la línia vermella fixada pel president nord-americà, Barack Obama, però no hi va haver cap represàlia dels Estats Units ni d’Europa, que havien anunciat el seu suport als rebels. L’acord entre Washington i Moscou per desmantellar l’arsenal químic deixava el règim com a garant de les operacions de l’Organització per a la Protecció de les Armes Químiques. El 70% de l’arsenal continua a Síria però ningú ha alçat la veu.

L’acord va buidar de contingut les negociacions de Ginebra II, que el règim va utilitzar com un altaveu per mostrar-se desafiant i inflexible. La perspectiva d’una transició política pactada, que l’oposició a l’exili havia acceptat, ha quedat aparcada. El mediador de l’ONU i la Lliga Àrab, el diplomàtic algerià Lakhdar Brahimi, va reconèixer dijous que el règim només ha fet servir Ginebra com una “maniobra dilatòria” i va deixar clar que si Al-Assad pretén obtenir la reelecció a les eleccions de juny s’haurà trencat la possibilitat d’una sortida negociada.

La línia vermella es va creuar sense que hi hagués l’anunciada intervenció militar occidental. Els Estats Units, França i la Gran Bretanya van decidir a la tardor tallar el subministrament d’armament “no letal” a les forces antigovernamentals, argumentant que podia caure en mans dels jihadistes. S’imposava la lògica geopolítica (la protecció d’Israel, la negociació amb l’Iran, els equilibris amb Rússia, l’estabilitat de l’Iraq i l’Afganistan) a la “responsabilitat de protegir”. Els sirians en prenen nota. Després d’haver reclamat durant mesos una intervenció militar occidental, els habitants del poble rebel de Kafranbel, conegut per les seves punyents pancartes, llançaven la setmana passada un missatge dedicat als ucraïnesos: “Germans, no us rendiu a la salvatge Rússia: confieu en vosaltres mateixos i mai depengueu de la comunitat internacional”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT