El silenci còmplice de Bielorússia

MinskLa societat bielorussa es manté aparentment impertèrrita davant les protestes que han sacsejat la veïna Ucraïna. Res fa pensar en un possible contagi a la considerada última dictadura d’Europa. “No tenim cap opció de seguir als ucraïnesos perquè el president no ens permet viure amb normalitat” assegura a l’ARA, Vital Rhymasheuski, excandidat de la Democràcia Cristiana a les eleccions presidencials de 2010. La por a la repressió és un argument constant entre tots els bielorussos. Hi ha hagut intents, encara que tímids, de solidaritzar-se amb els ocupants de la Plaça Maidan de Kíev. Tots han estat esclafats pel règim.

Una d’aquestes tímides iniciatives de mobilització es va viure a la localitat de Vaukavisk, a l’oest del país. En Vitali Guliak, membre del partit Unió Cívica intenta, sense èxit, obtenir el permís per un acte de suport. “És la tercera vegada que ho sol·licito” assegura. La llei d’esdeveniments massius defineix una manifestació com “tot moviment de masses organitzat per un grup de ciutadans a través d’un camí, carrer, passeig, avinguda o plaça”. L’autoritat local te la potestat per elegir quins són els indrets “legítims” per a organitzar aquests actes. En el cas d’aquesta petita localitat, només es considera “legítim” el parc central. “Però allà no hi ha ni camí, ni carrer, ni passeig ni avinguda ni plaça. Per tant, es fa impossible que autoritzin cap tipus d’esdeveniment” explica, entre resignat i indignat, Guliak.

Més cru ho han tingut dos joves de la localitat de Borisov, que van acabar complint una pena de cinc dies de presó. Se´ls acusava, precisament, de violar la llei que regula els actes massius. El seu delicte va ser penjar una foto a Internet on, juntament amb 21 persones més, sostenien la bandera històrica del país (actualment prohibida) i una pancarta de suport a les protestes de l’Euromaidan ucraïnès. Tot i que van tenir la precaució d’esborrar digitalment les seves cares de la imatge, el servei d’intel·ligència del règim d’Aleksander Lukaixenko (que manté les sigles KGB) els ha pogut identificar. Segons mitjans independents, gent propera als condemnats està rebent pressions perquè confessin la identitat de la resta d’agosarats.

Excursions solidàries a Kíev

Davant la implacabilitat del règim, molts bielorussos han preferit els últims mesos traslladar-se a Kíev per donar suport in situ a les protestes que, finalment, han fet caure Víktor Ianukóvitx. En alguns casos, però, el règim ha seguit fent-los la vida impossible, impedint també la sortida del país. El 6 de desembre passat un autocar d’activistes fou interceptat prop de la frontera. Les autoritats van ordenar al vehicle que reculés, al·legant que el mal temps posava en risc la seguretat dels ocupants. Els activistes van completar el trajecte fins a Kíev fent autoestop.

El poeta Uladzimir Niaklajieu, excandidat a les presidencials de 2010, s’ha traslladat en dues ocasions a la capital ucraïnesa. “Hi he passat nits i dies sencers” afirma orgullós, tot i reconèixer que tem que “els fets de Maidan poden afectar negativament la nostra causa”. Niaklajeu assegura que els mitjans públics (majoritaris al país) han donat des de l’inici una imatge molt negativa de les protestes ucraïneses. “Només s’ensenya el foc”, lamenta, i això fa “que la gent tingui por”. Aquesta setmana el govern bielorús ha reiterar que que és impossible hi hagi un Maidan al país.

Tatiana Poshevalova, presidenta del consorci EuroBelarus, un centre que advoca per la modernització política i les relacions de Bielorússia amb la resta d’Europa, discrepa en aquest punt. “És obvi que hi ha por, però de por n’hi ha a tot arreu, també a Ucraïna”. Aquesta advocada defensa que hi ha matisos que situen Bielorrúsia davant un escenaris diferent al dels seus veïns. El primer, diu, té a veure amb el caràcter. “Als ucraïnesos se’ls coneix com els llatins de l’est. Són més impetuosos. Aquí som més calmats, més nòrdics”, diu Poshevalona. Les circumstàncies econòmiques també divergeixen. “El nivell de vida, aquí, és un pèl més elevat. El transport públic i la calefacció estan subvencionats. Amb això, molts ja poden sobreviure i es conformen”, argumenta aquesta advocada. I apunta una darrera clau. “A Ucraïna hi ha un problema molt greu de corrupció. Aquí també n’hi ha, evidentment, però està més centralitzada” afirma amb un mig somriure. A Bielorússia els oligarques no tenen tant pes. Tot depèn del president.

L’horitzó de les presidencials

A curt termini, ningú espera que la revolució traspassi la frontera. Niaklajeu és el més optimista i sosté que “el que passi a Kíev marcarà el futur de tota la regió” mentre que Rhymaseuski fa autocrítica afirmant que “algun dia haurem de lluitar si volem aconseguir alguna cosa”. Vitali Guliak, l’excandidat d’Unió Cívica, assegura que el govern de Lukaixenko té por dels esdeveniments. Finalment, l’advocada Poshevalova creu que un esclat social d’aquest tipus a Bielorússia no es pot predir “com tampoc no es va predir l’esclat de Maidan”.

Sigui com sigui, l’única manifestació rellevant al país, d’ençà de l’inici de les protestes ucraïneses, ha estat una ficció. Entre el 29 de gener i el 2 de febrer, uns 4.000 extres van participar en el rodatge d’un film que recrea les protestes antigovernamentals de 2010. Finançada pel ministeri de cultura, es creu que serà una eina de propaganda de cara a les eleccions presidencials de 2015. Alguns despistats es van sumar a les consignes corejades pels actors. Quatre persones van ser arrestades. El règim de Lukaixenko no permet que ningú se surti del guió.