Mor Albert Serratosa, el pensador del territori
L'enginyer de camins Albert Serratosa deixa un ampli llegat com a planificador d'infraestructures, entre elles el Túnel del Cadí o la vertebració territorial de Barcelona
BarcelonaAlbert Serratosa i Palet, enginyer de camins i urbanista de llarga trajectòria, ens va deixar ahir a Barcelona a l’edat de 88 anys. Darrere seu ens queda un llegat ampli i dilatat, que té l’espai geogràfic de Barcelona com a referent central però que es projecta, al llarg de més de seixanta anys d’activitat professional ‒com a planificador d’infraestructures, com a impulsor d’iniciatives relacionades amb el territori, com a intel·lectual i com a home d’acció‒ a escales i en direccions molt àmplies i diverses.
Serratosa comença a exercir en el món de l’urbanisme poc després d’haver acabat els estudis a l’Escola d’Enginyers de Camins de Madrid, l’any 1956. Ho fa en el marc de l’Ajuntament de Barcelona, una institució que tindrà una transcendència important en la seva trajectòria perquè és allà, com ell mateix reconeixia, on es forma des del punt de vista pràctic i aplicat. Durant els anys seixanta, i a desgrat de la persistent adversitat del context polític, Serratosa es troba en primera línia de les iniciatives encaminades a vertebrar l’ordenació del territori metropolità de Barcelona: el leitmotiv persistent, podríem dir, del conjunt de la seva trajectòria. A l’efecte, convé recordar el seu paper clau dins de l’equip encarregat de revisar el Pla Comarcal de 1953 i dins el grup de treball del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El 1968 és nomenat director del Pla General d’Ordenació Urbana de Barcelona; abreviadament, el Pla General Metropolità. Pla que, per damunt de les múltiples vicissituds i vaivens que comporta la tramitació, inclòs el fet del seu cessament abans de l’aprovació definitiva el juliol de 1976, té en Serratosa la seva ànima i inspiració: les línies mestres de la seva concepció essencial de l’urbanisme i de l’ordenació del territori.
Època clau de l'urbanisme
Els anys setanta trobem involucrat Serratosa en iniciatives tan diverses com la posada en marxa de l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona (de la qual esdevindrà professor des de l’inici), l’assumpció de la direcció de les obres del Túnel del Cadí o l’entrada activa en la política municipal –com a independent, inclòs a les llistes de Convergència i Unió–, a l’Ajuntament de Barcelona. I els anys vuitanta, i després d’haver estat nomenat assessor especial del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, assumeix la direcció del Pla Territorial Metropolità de Barcelona; pla que, tot i tenir un desenllaç, a finals dels anys noranta, diferent del que ell mateix hauria volgut, acaba representant una fita clau en la seva trajectòria com a urbanista. Com a mínim, pel que representa com a exercici de reflexió global, tant des d’un punt de vista analític com a nivell de proposta, sobre el territori que genèricament identifiquem com la regió de Barcelona.
La seva trajectòria professional, extraordinàriament versàtil i polivalent, recorre una època clau de la nostra contemporaneïtat. És a dir, des de finals dels anys cinquanta fins als inicis del segle XXI. Com a urbanista, com a pensador del territori en tota la seva complexitat, Albert Serratosa no ho ha tingut fàcil: el context polític i social dins el qual s’ha hagut de moure comprèn tant la democràcia consolidada en què avui vivim com la dictadura de Franco, i abraça també els anys incerts, i alhora plens d’expectatives i esperances, de la transició. Podríem dir que, per damunt de les dificultats i de les conjuntures, variables i incertes per la seva pròpia naturalesa, Serratosa ha sabut ser sempre fidel a una concepció integrada i coherent de l’urbanisme. Amb el ciutadà, sempre, en un primer pla: en la línia d’allò que va ser la premissa fonamental d’Ildefons Cerdà, les idees del qual Serratosa mai no va deixar de reivindicar i difondre amb admiració i convenciment.
Ens ha deixat un gran pensador del territori. Més enllà de qualsevol circumstància, aquest és el llegat veritable del nostre personatge. Un llegat que farà possible que les seves idees perdurin i fructifiquin, perquè darrere seu hi trobem sempre un fonament. Valgui, com a exemple, una reflexió seva que vam escoltar dels seus llavis fa uns anys: “El procés d'ocupació del sòl mai no és natural ni espontani. Sempre respon a determinats interessos particulars o col·lectius. Sense planificació els interessos no s'expliciten i massa sovint guanyen els més forts. La planificació, fins i tot quan és imperfecta, té els avantatges de clarificar els objectius, de possibilitar democràticament la presa de decisions i de facilitar el seu seguiment per part dels ciutadans.”
Descansa en pau, Albert. El temps de la feina ja ha quedat enrere. La teva memòria és ara el guiatge de tots els qui ens hem sentit inspirats per la teva tasca, per la teva generosa visió del món. Merci!
JOAN TORT I DONADA és professor de Geografia de la Universitat de Barcelona i coautor de Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa (Barcelona, Dèria Editors, 2011).
