I va arribar un dia que van privatitzar la llei. La llei, propietat privada de qui té el poder. El poder de veritat. ¿A vostè no li agrada la llei? Doncs la canvia. Ja, però vostè té la clau de l’armari i mentre vostè no vulgui, res no canviarà, encara que la llei sigui injusta, margini una majoria o no agradi a ningú. Sí, sí, ja l’entenc, però la llei és la llei i jo ni puc ni vull canviar-la. És el carreró sense sortida de qui s’apropia de la llei i, com si fos un tros de fang, la modela a conveniència. Ara la vull quadrada, doncs quadrada. Ara la vull lila, doncs la pinto de lila. La sagrada llei com a instrument partidista i ideològic. La llei és meva i vostè, com que jo l’he deixat fora de la llei, és il·legal.
Però, ai las!, un dia algú amb més poder que tu (digui-n’hi Europa) considera que la teva llei és injusta i que vulnera la llei. Digui-n’hi doctrina Parot, digui-n’hi cas Santi Potros. I llavors t’esmicolen l’argument aquell teu que les lleis mai no són injustes. Quan la llei la fan els altres i aquesta llei no t’agrada, el teu discurs sobre legalitat ja no serveix per a res i llavors desqualifiques la llei i qui te la vol fer complir. I, patapam!, de rebot et cau l’argument que tu no ets nacionalista, que tu vols ser Europa. Sí, ho ets menys quan Europa et renya per inventar-te i per posar en pràctica lleis que vulneren la legalitat. És quan tu i la teva llei quedeu despullats i veiem que la uses com a forma de mantenir el poder. Perquè qui té el poder té la llei. I aquest és l’autèntic debat. I aquesta és l’autentica clau de tot. I això és el que no vols perdre, oi?
