M’HE MIRAT la prova de selectivitat de llengua. Està dividida en cinc preguntes de comprensió lectora, tres exercicis d’expressió escrita i uns exercicis de reflexió lingüística, és a dir, de gramàtica i normativa.
I no he pogut evitar pensar que si del que es tracta és d’avaluar si els examinands saben llegir i escriure, a més de fer-los escriure, els haurien de fer llegir: llegir en veu alta. Quantes coses que ara se’ls escapenpodrien ser molt més ben avaluades escoltant atentament com el noi o noia llegeix un fragment del text que comenta?
Fa unes setmanes una amiga que fa classes en un institut del barri de la Salut de Badalona va anar amb alguns alumnes seus a un concurs de lectura en veu alta al CaixaForum. Van perdre però van descobrir que lluny que estaven de llegir bé.
Només apuntarem a l’excel·lència si fem entendre als alumnes que la lectura és un art tan complex, exigent i fascinant com tocar el piano. I d’això no se n’adonaran posant creuetes a les caselles de verdader o fals. Quants dels que trauran notes altes a les PAU són incapaços de pronunciar tots els fonemes dels textos que analitzen, o de marcar-ne bé les pauses?
De vegades sembla que oblidem que la lectura silenciosa no existeix, que tots llegim escoltant i subvocalitzant cada paraula. Fer-ho sentir als altres pot ser dur i acomplexant però també és el millor estímul per no quedar-se semianalfabet.
Sense saber llegir en veu alta ni se sap llegir ni es pot agafar gust pels llibres. Qui pot gaudir d’una novel·la o d’un poema, per meravellosos que siguin, si ens arriben llegits per una veu vacil·lant i embarbussada que no entona bé cap frase?
El nen o la nena que llegeix bé, encara més que el que sap cantar o fa filigranes amb la pilota, té un do meravellós que hauria de ser motiu d’enveja i emulació en cada escola. Per manar en la seva pròpia vida, ho té molt millor que Messi.
