Uun informe del Síndic de Greuges va posar ahir sobre la taula el problema de la malnutrició infantil a Catalunya, on segons les dades de l'estudi hi ha 50.000 menors de 16 anys que pateixen carències alimentàries a causa de la pobresa. Sense caure en l'alarmisme -no parlem de desnutrició-, es tracta d'una notícia que no pot ni ha de passar desapercebuda. La crisi, a causa de la seva durada, comença a passar factura al país i arriba a la franja més indefensa de la població: els infants i joves. Ni la xarxa familiar ni la xarxa de la societat civil són ja suficients per parar el cop de l'atur de llarga durada i les seves conseqüències. Hi ha nois i noies que només reben un bon àpat al dia quan són a l'escola o en un casal. En aquest sentit, s'han fet esforços meritoris en diferents municipis, començant per Barcelona. Però, tal com mostren les dades, no són suficients. La fallida del sector públic, ofegat per les exigències macroeconòmiques que vénen de Brussel·les i Madrid, i pel dèficit fiscal endèmic, està provocant una caiguda de la cobertura social dels sectors més desafavorits que comença a afectar la població infantil en les seves necessitats més bàsiques. L'informe, per exemple, denuncia problemes en l'assignació de la renda mínima d'inserció (RMI) i reduccions i retards en el pagament de les beques menjador. Cal que el Govern ho corregeixi.
Naturalment, som lluny de les dades dels països subdesenvolupats, però això no és cap consol. Malgrat la crisi, Catalunya és una societat rica, un país d'acollida que legítimament s'enorgulleix del bon funcionament del seu ascensor social i de la seva dinàmica societat civil, sempre atenta a corregir les desigualtats. Però al mateix temps també és un país que, en les èpoques de bonança, va mantenir uns índexs de pobresa massa elevats. El 2007 la taxa de risc de pobresa ja era del 18,2% (el 2011 només havia pujat al 19,1%). El problema, doncs, s'ha fet ara més visible però en realitat és estructural. Davant la malnutrició infantil, la crisi no ha de ser una excusa, sinó tot el contrari: ha de ser una oportunitat per corregir problemes que vénen de lluny. El futur del país també passa per aquí.
