Publicitat
Publicitat

Altruistes de pedra picada

Molts nord-americans viatgen als països en desenvolupament per posar-se al servei dels altres. D'aquests, un petit percentatge acaba convertint-se en gent realment útil: aquells que s'han acostumat a la superació moral. Comencen posseint certes virtuts i acaben desenvolupant també altres virtuts, de fermesa i tenacitat.

La primera virtut és el coratge, la voluntat de sortir de casa i anar a un lloc desconegut. Per exemple, Blair Miller estudiava a la Universitat de Virgínia quan va decidir que volia anar fora a ensenyar. Va posar al Google " teach abroad" ( ensenyar a l'estranger ) i va trobar una dona que impartia classes d'anglès en un poble allunyat de Corea del Sud i que buscava algú que la substituís. Miller no va trigar gaire a agafar un avió i viatjar cap al sud de Corea del Sud. Ningú no la va anar a rebre. Quan per fi va arribar l'hora de tancar l'aeroport, no s'havia presentat ningú per recollir-la. Allà, només hi quedava un monjo, que finalment també va marxar, i Miller va quedar tota sola.

Finalment, va aparèixer una furgoneta amb dos homes i la van arreplegar. Després de batallar durant mesos, Miller va acabar passant un any magnífic en un poble coreà de pescadors, l'única occidental en quilòmetres i quilòmetres. Ara viatja per Kènia, el Pakistan i l'Índia, treballant per a Acumen Fund, una mena de fons de capital risc que inverteix en empreses socialment productives, com ara habitatges econòmics i serveis d'ambulància.

La segona virtut que desenvolupen és la consideració, la voluntat d'escoltar i aprendre del cabal moral i intel·lectual de la gent que volen ajudar.

Rye Barcott estudiava a la Universitat de Carolina del Nord i va passar un estiu en un barraca compartida de 3 metres de llarg a Kibera, un immens barri marginal a la rodalia de Nairobi (Kènia). Una nit es va despertar amb descomposició i va anar fins a la latrina comunitària. Però va rodar per terra i va vomitar, i va quedar estès i ben tacat de tot el que havia tret. En tornar, va deixar els pantalons bruts a fora de la barraca; en llevar-se, ja no els va saber trobar. Va ser dirigit a una barraca on una noia seca com un clau i amb clapes de cabell caigudes tenia els pantalons nets i plegats a la falda. Barcott va xiuxiuejar: "Gràcies"; i va demanar a la noia per què li havia rentat els pantalons. "Perquè em vagava", va dir ella. Una setmana més tard, la noia va morir víctima de la sida i el seu cos va ser carretejat a una fossa comuna.

Durant els anys següents, Barcott va servir amb els marines nord-americans en llocs com ara l'Iraq i va fundar una organització exemplar anomenada Carolina for Kibera, que fa serveis sanitaris i serveix com una mena d'associació juvenil per al jovent dels barris marginals. La virtut més gran, i la més important, és no esperar res a canvi, ser capaç de no deixar de servir, tot i no tenir cap recompensa clara; sense fama, ni admiració, ni gratitud.

Stephen Letchford és un metge que treballa a Kijabe (Kènia). Una nit, fa anys, tot treballant en un hospital de Zàmbia, un home va robar l'ordinador d'un company. Lenchford va sortir per l'única carretera que sortia de la població portant la policia al seu cotxe. Els policies van veure l'home transportant l'ordinador i, durant la detenció, el lladre va rebre un tret al ventre. Van posar l'home a la part del darrere del cotxe i van fer que Letchford conduís a tota velocitat de tornada a l'hospital, per salvar la vida de l'home. Letchford va fer pressió sobre la ferida per tallar-li l'hemorràgia, servint-se de bosses d'escombraries esparracades i guants quirúrgics. S'havia fet rascades a les mans treballant al jardí; ara estava tot cobert de sang del ferit. Al lladre, li van salvar la vida; però van descobrir que estava infectat pel VIH. Durant dies, Letchford i la seva família creien que podia haver-se contagiat de l'home que els havia robat. Les seves conviccions van ser posades a prova. (Més endavant van saber que no hi havia hagut contagi.) En recuperar-se, l'home no va mostrar cap mena de remordiment, cap gratitud, va tancar-se en si mateix, fred i poc comunicatiu.

Aquesta darrera virtut és la més útil per al món en desenvolupament i fa que la cooperació vagi més enllà de la simple aventura, l'experiència personal o un moment commovedor. Comporta un compromís seriós i durador amb un lloc i una tasca concrets. Parlant amb la gent que es dedica a l'activitat de l'ajuda exterior (des de casa o a l'estranger), sempre et sorprèn l'alt grau de desil·lusió que hi ha.

En realitat, diuen molts kenians, molt poques organitzacions no governamentals i accions multilaterals són beneficioses. Vénen i se'n van, gasten els recursos en la seva pròpia maquinària i creen dependència en comptes de creixement. Els encarregats de les ajudes intergovernamentals perden el temps en cimeres per negociar protocols mutus. En algunes ocasions, però, lluny de qualsevol mena de glamur, podem trobar persones que volen assumir les perspectives de la gent del país i fer les tasques que els encomanen, en activitats a les quals els occidentals faciliten ajuda i consell sobre assumptes ordinaris, com ara la comptabilitat, o en hospitals en què els metges, enmig de les dificultats, intenten escoltar els símptomes dels pacients.

Susan Albright, una infermera que treballa amb nens discapacitats a Kijabe, diu: "Tot el que he après, ho poso en pràctica aquí." El seu marit, Leland Albright, un gran neurocirurgià, diu simplement: "Aquí és on Déu ens vol".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT