El 13 de març de 1943 -ara fa 71 anys- un escamot de paracaigudistes catalans van ser morts a Shúbino -península de Crimea- a mans de les tropes nazis. Miquel Boixó, Josep Fusimanya, Pere Panchamé, Joan Armenteros, Joan Pons, Josep Peral i José Luis Vara, amb dos soldats més, van morir en una acció de combat comandada pel banyolí Miquel Boixó. Boixó i els seus altres companys eren militars de la República que havien lluitat al front de l’Aragó i a l’Ebre. Per a ells la lluita no va acabar el primer d’abril amb la derrota del Govern en mans dels franquistes, i van decidir anar a combatre l’enemic nazi com a voluntaris al front rus. Després d’una petita estada en camps francesos, van decidir anar a una escola de formació militar a Frunze. Boixó es va incorporar -igual que altres catalans com Ramon Soliva i Sebastià Piera- com a combatent de l’exèrcit soviètic per a accions guerrilleres d’elit. Boixó va arribar a ser major i el seu nom de guerra va ser Guiorgui Bobrov.
Aquell mes de març, l’escamot català es va llançar sobre les planes de Crimea, entre l’estació de Vladislavosk i Shúbino, però ràpidament van ser detectats i encerclats per un nombre superior de soldats alemanys. En cap moment preveien la rendició i aviat van ser tots eliminats per les tropes nazis. Els cossos van ser enterrats allà mateix en una fossa comuna. Tal com explica Jordi Galofré a la Revista de Girona (numero 216 de 2003), l’estrany motiu d’aquesta operació encara amaga algunes ombres. Les dues versions es debaten entre l’error del pilot o bé una planificada traïció, tanmateix gens estranya dins la cruel rereguarda estalinista. Tant si van ser traïts per un doble espia rus com si va ser un error humà, aquests catalans caiguts un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial van ser honorats com a herois de guerra contra el nazisme.
Boixó va rebre el 1977 la medalla pòstuma dels Partisans de Crimea. I des del 1966 a Shúbino hi ha un monument memorial sobre la seva fossa comuna, on consten els noms i on durant molts anys han estat homenatjats cada 9 de maig per les autoritats -primer soviètiques i després ucraïneses-. Malgrat que sigui un episodi desconegut i oblidat per nosaltres, aquests homes formen part de la memòria resistent europea i, sense cap dubte, de la nostra memòria col·lectiva.
Fa pocs anys, el fill de Miquel Boixó, Jordi Boixó, va contactar amb mi explicant-me la història del seu pare, que ja m’havia avançant el recentment desaparegut amic Sebastià Piera. En Jordi Boixó, quan va veure que l’estat espanyol havia demanat la repatriació dels cossos dels soldats que van lluitar al costat dels nazis en la División Azul, i també una mica esperonat pel moviment associatiu que havia començat a Espanya sobre l’obertura de fosses comunes, es va plantejar també recuperar el cos del seu pare per portar-lo a un nínxol familiar.
Però Boixó fill va canviar d’opinió en viure una experiència personal inèdita. L’any 2005, Boixó fou convidat amb una petita delegació a Crimea. Davant de la petita delegació de familiars i amics, les autoritats els van rebre amb una desfilada militar i els honors memorials de fill de combatent antifeixista al peu d’un monument erigit en la memòria del seu pare i dels altres catalans. El conseller d’Afers Estrangers ucraïnès i el governador de Crimea també hi eren presents. Jordi Boixó va comprendre que el seu pare descansava en un lloc públic de memòria que era reconegut i dignificat, i que el millor homenatge que li podia fer era deixar-lo allà, malgrat la distància. Boixó es va adonar que la privacitat i el dol del cementiri familiar d’alguna manera esborraven el record col·lectiu de la lluita permanent i en vida del seu pare. Una lluita i un llegat tan intens mereixia un reconeixement i un espai que podia perpetuar-se en el temps i per a les noves generacions.
L’actitud d’aquests familiars que no interposaren els ossos al coneixement històric i a la dignificació pública ens pot il·luminar sobre com abordar alguns casos de fosses i enterraments irregulars existents en tants altres indrets i a casa nostra que encara avui estan pendents d’identificar, documentar i, sobretot, dignificar. Un d’aquests espais, que ens és ignorat però que bé es mereix una acció d’homenatge per aquells catalans caiguts, penso que hauria de ser Shúbino.
Esperem que l’actual conflicte territorial i identitari a Crimea, davant ensulsiades imperialistes russes, deixin descansar en pau aquests lluitadors catalans que allà reposen. Són símbol d’un passat que cal no oblidar, i que sempre ens sap alliçonar sobre com n’és de sensible la nostra memòria, i sobre com ens ajuda a reflexionar sobre els valors del present i la complexitat dels fets que passen a la nostra Europa actual, que ni són tan lluny de casa, ni tan distants en el temps.
