Em sembla que va ser aquest diumenge que cinc integrants del grup feminista Femen van fer-li un escrache al president de la Conferència Episcopal, Antonio María Rouco Varela. El van sorprendre a l'entrada del seu lloc de treball, la parròquia dels Sants Just i Pastor. Les cinc dones anaven despullades de cintura en amunt, duien escrita la paraula "Femen" en diverses parts de l'anatomia visible, cridaven "Avortament és sagrat!" i van llançar-li calces tacades de sang. Ho van fer, esclar, amb la intenció que se'n parlés, etcètera, i funciona perquè bé que en parlem, etcètera.
Estic a favor de l'avortament. I diria que estic a favor que sigui la dona embarassada i ningú més qui decideixi si duu a terme o no l'embaràs. I dic diria que n'estic convençuda, perquè hi veig una reticència. Si un home deixa prenyada una dona i aquesta té el fill, l'home, ho vulgui o no, s'haurà de fer càrrec de l'infant, com és lògic. Per tant, potser a l'hora d'avortar, aquest mateix home hauria de poder decidir també si el futur infant neix o no neix.
Però tot i estar a favor de l'avortament, tot i trobar un desastre colossal aquesta llei (d'altra banda inútil) del PP, em molesta el to amb què reivindiquen el dret les de Femen. I no només pel text de les pancartes, on, ho reconec, em pertorba que sempre es deixin l'article. " Aborto es sagrado ", diuen. Doncs no. No és sagrat. És moltes coses, però "sagrat"? En fi. Avortar no és divertit. Avortar no fa gràcia. I reivindicar l'avortament (o l'eutanàsia) amb creativitat teatral em sembla ofensiu. Les de Femen li han llançat unes calces tacades de sang al mossèn. Per què? Per simular, poèticament, que un cop hàgim avortat ja ens vindrà la regla? Em sembla una actitud sexista. Una actitud comparable al fet que uns homes despullats li tiressin calçotets tacats de blanc a una monja per reivindicar el mateix.
