Si la Quaresma va venir aviat, el Diumenge de Rams també vindrà aviat. Tan aviat com ara demà mateix. I si el Diumenge de Rams ve tan aviat vol dir que, de fet, ja som a Setmana Santa. Bé, ara tot això gairebé no es nota. Sí, encara anem a beneir quatre branques de llorer i algú encara porta un palmó llarg i dret, però, de tota la setmana, només és festa el Divendres Sant. Dissabte, que abans es deia de Glòria i ara es diu Sant, sempre és festa, i el Dilluns de Pasqua, que la gent, equivocadament, en diu el “dia de la mona”, s’uneix a divendres i fan un pont festiu que la gent aprofita per viatjar, esquiar i, els més atrevits, despullar-se i anar a prendre el sol a la platja. Abans, quan jo era jove, era festa tota la Setmana Santa, més o menys. Sobretot a partir de dijous.
Però tot començava el Diumenge de Rams. A Girona, a casa, pujàvem a la catedral a beneir el palmó (les nenes, la palma). La missa, de fet, l’ofici pontifical, era llarga, perquè a l’hora de l’Evangeli es llegia sencera la passió segons sant Mateu. Abans, el bisbe havia beneït palmes i palmons, llorer i olivera. O sigui que tot plegat durava ben bé un parell d’hores. A la sortida, al solet benigne de l’abril, les famílies conegudes se saludaven, parlaven, feien visita. Les criatures corríem d’una banda a l’altra, voltant el pou que encara presideix la plaça dels Apòstols. El Diumenge de Rams era el dia d’anar a felicitar els padrins, i ells, agraïts, et regalaven un tortell. A Girona, el tortell de Rams era més important que no pas la mona, que, segons el meu avi i padrí, era cosa barcelonina, tot i que ell el Diumenge de Pasqua també em regalava una mona. El tortell era immens, així almenys ho recordo. Feia ben bé un metre de diàmetre, farcit amb massapà i empolsimat amb sucre llustre. S’anava assecant a poc a poc i teníem tortell per sucar al cafè amb llet de l’esmorzar tota la setmana. El Diumenge de Pasqua es tornava a felicitar el padrí i ell, agraït, et regalava una mona. El Diumenge de Pasqua era el dia de la mona. No el Dilluns, com diuen ara. A les mones hi predominava la xocolata. A vegades, un gran ou de xocolata presidia la mona reposant sobre una tortada de pa de pessic, crema o mantega i ametlla trinxada. A poc a poc, va venir la invasió de ninots, segons la moda dels contes o les pel·lícules de Walt Disney… Blancaneus, Dumbos, Mickymouses, etc. Al meu padrí, això dels ninots no li devia fer gaire gràcia, perquè un any, en tinc un record vivíssim, em va regalar una ermita feta tota de crocant. Era de mides considerables i les parets tenien ben bé un centímetre de gruix.
Dilluns, dimarts i dimecres eren dies normals. Sense col·legi, això sí. No anàvem pas a missa. Com que la passió segons sant Joan es reservava per al Divendres Sant, dilluns, dimarts o dimecres, no recordo quin dia cadascuna, es llegien les dues que quedaven. O sigui que, per Setmana Santa, es llegien les quatre passions senceres: sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan.
Setmana Santa acostumava a ser a l’abril. Els dies s’allargaven, i com que, poc o molt, havia plogut, el paisatge s’havia tornat verd. Els camps, d’un verd més viu; els arbres, d’un verd tendre, una mica aigualit, sense substància. Les tanques d’arç es tornaven blanques i feien aquella olor de mel que et perfumava quan t’hi acostaves. Els espàrrecs empenyien amunt des de la base de l’esparreguera que els emmarcava amb el seu verd fosc i punxent. Els tres dies diguem-ne neutres abans del Dijous Sant eren perfectes per anar a passejar per Sant Daniel, per amarar-se dels canvis de color del món i per assumir aquella alegria de la naturalesa que tan poc lligava amb els dies immediats que ens esperaven. Perquè ens esperava la passió i la mort de Jesús. Tot ho seguíem puntualment. Processons, manaies, visites als monuments que es feien a cada església… Tot es feia en silenci, amb una certa seriositat. Però tot passava de pressa. Ja se sap, els dies passen de pressa, les vacances de Setmana Santa duraven quatre dies i havíem de tornar a la rutina pesada de les classes. La cosa curiosa és que passàvem tota la setmana donant voltes a la mort, i de la Resurrecció, la cosa més important, el fonament de tota la fe cristiana, gairebé no en fèiem cas. Amb dos dies ho enllestíem. I encara, el Dilluns de Pasqua era una festa més aviat profana. Aplecs, costellades, excursions a les ermites properes. I les restes de la mona del dia abans. Ara ja no queda res de tot això. Potser millor…
