Els pitjors pronòstics es van fer realitat ahir quan el ministre Cristóbal Montoro va donar a conèixer el límit de dèficit autoritzat per a Catalunya aquest 2013: un 1,58% del PIB que obliga, segons fonts del Govern, a una retallada de 2.600 milions. El balanç del Consell de Política Fiscal i Financera és francament decebedor, com va admetre el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell. No només es reparteix l'esforç de forma desigual entre Estat i autonomies (1,3% de mitjana per a les comunitats enfront del 3,8% de l'administració central, un marge que ja ha esgotat), sinó que a més es confirma que la filosofia asimètrica serà una excepció i només s'aplicarà durant aquest any. El 2014 totes les autonomies hauran de tenir un dèficit màxim de l'1% quan és públic i notori que el sistema de finançament autonòmic és clarament discriminatori perquè perjudica especialment Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
La conclusió és que Madrid no ha entès res. No ha entès que asfixiar les autonomies és contraproduent i injust. No ha entès que cada territori té una realitat diferent i necessita un tractament particular. I no ha entès que Catalunya ha emprès el camí per assolir l'estat propi precisament perquè està lligada de peus i mans, amb un autogovern que és purament nominal i patint els efectes devastadors d'un dèficit fiscal que drena els recursos cap a Madrid. Perpetuar aquesta situació no fa sinó accelerar el procés sobiranista i deixar sense arguments els que encara anhelen algun tipus d'encaix raonable.
En aquest context es reforça l'opció de mantenir prorrogats els pressupostos del 2012 com a mesura de pressió política per fer també evident qui és el responsable d'uns ajustos inassumibles en l'estat del benestar. Més enllà, però, serà necessari bastir una estratègia que permeti avançar en el procés de transició nacional amb uns comptes més adequats a la realitat. Si els del 2014 han de ser els últims pressupostos autonòmics, caldrà que siguin exemplars en molts aspectes i mostrin una Catalunya rigorosa i austera, però alhora dinàmica i amb sentit de la justícia social.
