Francesc de Carreras ha sostingut recentment al diari El País ( Inadecuada por razones jurídicas, 30-01-2014), amb una gran -i sorprenent- seguretat, que la via escollida pel Parlament de Catalunya per sol·licitar que l’Estat delegui a la Generalitat la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya no s’ajusta a dret. Es refereix a l’article 150.2 de la Constitució (on es preveu que l’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal), precepte en el qual s’empara la proposició de llei que el Parlament català va acordar de presentar al Congrés de Diputats.
En aquesta ocasió no podem passar per alt les seves afirmacions, tant per la feblesa dels arguments en què les basa com per la gravetat de la proposta que n’extreu: que la proposició de llei orgànica aprovada per una àmplia majoria del nostre Parlament no sigui ni tan sols presa en consideració pel Congrés, la qual cosa impediria que fos tramitada i debatuda públicament.
Els seus arguments són, bàsicament, els dos següents: en primer lloc, com que l’article 149.1.32 CE únicament atorga a l’Estat la facultat d’autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, la proposta d’obtenir la delegació per autoritzar, convocar i celebrar una consulta aniria més enllà d’allò que permet aquell article. A més, conceptualment, la referència constitucional a l’autorització indicaria que només es pot referir a aquelles consultes que són competència d’ens territorials diferents de l’Estat, és a dir, a les promogudes per comunitats autònomes o municipis. La segona línia argumental es basa en la inadequació de l’article 150.2 per encaixar una proposta com l’esmentada, ja que aquest article estaria -a parer de De Carreras- al servei d’altres objectius.
Pel que fa al primer argument, convé recordar que l’Estat està facultat tant per autoritzar (article 149.1.32) com per convocar i celebrar (article 92) consultes populars per via de referèndum, facultats, totes dues, de titularitat estatal que l’article 150.2 permetria transferir o delegar. Per De Carreras, tanmateix, l’Estat no pot delegar “la seva pròpia competència de convocar i celebrar referèndums”, una afirmació que no s’argumenta, més enllà dels exemples que proposa: no es pot delegar la facultat d’aprovar lleis estatals o nomenaments de magistrats del TC (exemples molt dispars entre si, molt allunyat el primer d’allò que ha demanat el Parlament i molt discutible el segon en vista de l’article 150.2 CE). Posats a buscar exemples, podríem recordar que l’Estat ha delegat la seva potestat legislativa a les comunitats autònomes en matèries i ocasions diverses (a l’empara tant del primer com del segon apartat de l’art. 150) o que la facultat de convocar un referèndum no només és perfectament delegable, sinó que ja ha estat delegada en dues ocasions (per aprovar els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006, mitjançant un referèndum convocat per la Generalitat).
En qualsevol cas, el Parlament es limita a formular una proposta de llei orgànica perquè sigui tramitada pel Congrés, cosa que cal considerar plenament legítima i que l’ordenament jurídic preveu expressament. Per això mateix, si algú considera que aquesta proposta presenta algun defecte tècnic, el que hauria de defensar és que es discuteixi i s’esmeni durant la seva tramitació parlamentària i no plantejar, com es planteja, que sigui rebutjada d’entrada.
Més sorprenent és l’aproximació que fa De Carreras a l’article 150.2 CE. En primer lloc, destaca que “ este tipo de leyes son anómalas en las Constituciones federales, ninguna las contempla ”. ¿Aquesta constatació resta cap força a l’article? El fa menys constitucional? ¿No hi ha a la Constitució altres previsions inèdites en el constitucionalisme comparat la vigència de les quals no discuteix ningú? A continuació, tot i reconèixer que “ la jurisprudencia es muy escasa y la doctrina no muy abundante ” i que el legislador ha fet “ un uso errático de estas leyes ”, l’articulista dóna per fet que les lleis orgàniques han de tenir un caràcter extraordinari i excepcional i únicament es poden justificar per raons d’eficiència i eficàcia.
No confonguem la ciutadania: ni la Constitució ni el Tribunal Constitucional no estableixen aquests requisits. Ni explícitament ni implícitament. És més, el procés constituent posa en relleu -com De Carreras deu saber- que l’origen d’aquest article 150.2 està en una esmena proposada pel Partit Nacionalista Basc, no precisament per raons d’eficiència i eficàcia, sinó per permetre, sempre que fos possible o convenient, la flexibilització i una major asimetria del repartiment competencial establert quan l’estat autonòmic encara no havia començat a caminar. Mesos enrere ( ¿Todo es interpretable?, La Vanguardia, 10-10-2013), deia De Carreras que “ todo precepto legal es interpretable, pero utilizando sólo determinados métodos, no mediante cualesquiera otros ”. Un consell que no sembla que hagi seguit en aquesta ocasió.
Costa d’entendre que es pretengui fer dir a la Constitució no el que ella diu, sinó el que en diu determinada doctrina (a la qual, per cert, les Corts no ha fet gens de cas en aplicar el 150.2 CE). Sorprèn que no es recordi el principi de deferència amb els actes del legislador consagrat pel mateix Tribunal Constitucional. Que s’oblidi un dels primers advertiments del Tribunal en el sentit que “ la Constitución es un marco de coincidencias suficientemente amplio como para que dentro de él quepan opciones políticas de muy diferente signo. La labor de interpretación de la Constitución no consiste necesariamente en cerrar el paso a las opciones o variantes, imponiendo autoritariamente una de ellas” (STC 11/1981).
En definitiva, o les raons adduïdes per Francesc de Carreras per oposar-se a la via proposada pel Parlament català no són, en realitat, jurídiques, o, si ho són, no són jurídicament adequades. Al nostre parer, almenys, la via proposada pel Parlament de Catalunya és plenament constitucional.
