LA PARADOXA del moment és que mai com ara havíem tingut un diagnòstic tan acurat sobre les causes de la crisi i alhora, de forma incomprensible, mai hi havia hagut tanta discrepància sobre la via per sortir-ne. El consens que va permetre bastir un gran pacte socioeconòmic després de la Segona Guerra Mundial, i que va assegurar mig segle de prosperitat ininterrompuda, avui ja no existeix. L'únic consens que hi ha és que el sistema s'ha de reformar, però en quina direcció?
Al final resulta que la ciència econòmica és la més ideologitzada de totes, la més contaminada pel fons de prejudicis i idees preconcebudes que han alimentat la nostra educació. Com a neòfit en la matèria, no puc deixar de sentir-me estafat. He vist bastants polítics canviar de partit (per oportunisme o per evolució sincera), però no he vist mai un economista admetre que s'ha equivocat i que un altre té raó. Mai.
Per això he arribat a la conclusió que els economistes són com els bruixots de l'antiguitat, aquells que, amb els seus pronòstics, influeixen en la realitat i la condicionen, i amb les seues lectures del passat l'acaben de perfilar fins a assolir un relat més o menys coherent. Són els encarregats d'interpretar els signes dels temps i tranquil·litzar o bé alarmar la parròquia, a conveniència.
El cientifisme econòmic va arribar al seu paroxisme amb el sistema soviètic, que va voler reduir les persones a números. Ara, però, molts economistes liberals fan el mateix, i el resultat és a la vista de tothom.
