Publicitat
Publicitat

Llei de consultes: una llei plenament constitucional

Una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya volem decidir el nostre futur col·lectiu i per això demanem ser consultats sobre si volem constituir o no un nou estat d’Europa. El Parlament de Catalunya ens dóna, avui divendres, un instrument jurídic plenament constitucional per poder-ho fer: la nova llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana.

Quina diferència hi ha entre el referèndum consultiu previst en la Constitució i la consulta popular no referendària de la llei del Parlament? La resposta ens la dóna el Tribunal Constitucional. En primer lloc, a la sentència 103/2008 el Tribunal Constitucional estableix que el referèndum és “una espècie del gènere de consulta popular” i defineix les consultes populars no referendàries com un instrument a través del qual es pot demanar l’opinió de qualsevol col·lectiu sobre qualsevol tema d’interès públic a través de qualsevol procediment que tingui unes característiques diferents de les que qualifiquen un procediment com a referèndum. En segon lloc, la mateixa sentència ens indica quines són les característiques d’un referèndum: a) que es consulti el cos electoral, b) emprant un procediment electoral gestionat per l’administració electoral i c) que les garanties del procés siguin les electorals. En tercer lloc, en la sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el Tribunal Constitucional declara la constitucionalitat de la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya per regular les consultes populars no referendàries, i exclou d’aquesta competència la figura del referèndum que requereix autorització estatal. En conseqüència, tant la competència del Parlament de Catalunya com la consulta popular no referendària són plenament vàlides i constitucionals. I així ho ha ratificat recentment el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries.

No obstant això, des de Madrid se segueix afirmant que la consulta és il·legal i inconstitucional, que s’impugnarà i que quedarà suspesa. Per què? Certament, les consultes populars no referendàries tenen algunes limitacions: a) no s’han de confondre amb la figura del referèndum i b) han de versar sobre qüestions que pertanyin a l’esfera de competències de la Generalitat. En relació a la primera qüestió, la llei del Parlament de Catalunya té especial cura a evitar les coincidències amb la figura del referèndum dissenyant un registre de participació diferent al cens electoral, un procediment específic per a la celebració de la consulta popular no referendària i uns organismes de control i de seguiment diferents, així com un sistema de garanties també diferent. La llei del Parlament, doncs, ha aplicat escrupolosament la doctrina del Tribunal Constitucional regulant els trets propis que singularitzen la consulta popular no referendària enfront del referèndum. Pel que fa als límits competencials, la llei es limita a assenyalar que el seu objecte és la regulació de les consultes populars no referendàries i d’altres formes i mecanismes de participació ciutadana institucionalitzada en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals. Per tant, la llei en si mateixa considerada no excedeix les competències de la Generalitat.

Els que argumentin el contrari en realitat no estan jutjant la llei sinó que s’estan referint a altres qüestions, com, per exemple, la pregunta pactada entre el president de la Generalitat i els representants dels partits polítics favorables a la consulta.

Dit això, ¿és constitucional preguntar als ciutadans de Catalunya a través d’una consulta popular no referendària sobre el seu futur col·lectiu? Per respondre a aquesta pregunta, cal dir, en primer lloc, que la consulta popular no referendària és un procediment merament consultiu. Per tant, el dret a decidir instrumentat a través de la consulta té uns efectes limitats: simplement permet conèixer la voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya en relació amb l’estatus polític que voldrien. En segon lloc, la recent sentència 42/2014, sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, ha entès que el dret a decidir és una aspiració política legítima i que té cabuda dins del marc constitucional, perquè el text constitucional -diu el Tribunal- permet tot tipus d’idees, fins i tot les contràries a la mateixa Constitució car tota ella és reformable. Per això la Constitució empara activitats adreçades a “preparar i defensar” l’aspiració política de reformar-la -segueix dient el Tribunal-, sempre que es respectin els principis democràtics, els drets fonamentals i la resta de mandats constitucionals. I per això nosaltres entenem que la consulta encaixaria perfectament en aquest concepte d’acte preparatori que legitima el Tribunal Constitucional. En conseqüència, i en funció dels resultats, la Generalitat de Catalunya podria instar, si es considerés oportú, les facultats de demanar la reforma constitucional que té reconegudes. Per tant, la pregunta i la consulta entren en l’àmbit de les seves competències i són constitucionals.

La llei de consultes no referendàries es perfila, així, com un altre instrument legal d’encaix constitucional per poder exercir el dret a decidir reconegut pel Tribunal Constitucional; només falta poder votar un cop convocada la consulta a l’empara d’aquesta llei.

Més continguts de