No amenaçar, no prometre
CASARES. Fa pocs dies, Albert Rivera va pronunciar al Parlament una frase de fortes ressonàncies històriques; no sé si ho va fer expressament. Li va dir a Artur Mas que el feia responsable de tot el que passi a Catalunya en el pròxim futur (de tot el que passi de dolent, suposo), i em va resultar inevitable recordar una de les últimes sessions de les Corts republicanes, un mes abans de l'esclat de la Guerra Civil, en què Calvo Sotelo va dir que l'exèrcit estava legitimat per sublevar-se contra l'anarquia, i el president Casares Quiroga li va respondre que el feia responsable de " cualquier cosa que pueda ocurrir ". Calvo Sotelo va morir assassinat pocs dies abans que es produís el cop militar, al qual -segons sembla- s'havia adherit. La comparació és abusiva, i no sé si Rivera era conscient del temerari paral·lelisme en què incorria, però el que és indubtable és que el to d'amenaça, més o menys explícita, s'ha instal·lat entre els sectors contraris al procés sobiranista. Aquesta mateixa setmana, Pedro J. Ramírez va aplaudir la recent intervenció militar a Egipte en un tuit que acabava dient: "Las urnas no lo permiten todo. ¿Entendido? "
LA POR. Les amenaces barroeres, però, són les menys eficaces. Ho són més les que es profereixen des de sectors més demòcrates, més sincerament preocupats pel futur de Catalunya, i tenen a veure amb el desig de preservar la cohesió i la unitat civil de la gent del país. Per aquests sectors, l'eventualitat d'un procés sobiranista suposaria per a molts catalans un dilema impossible i, en últim extrem, podria ser la causa d'una fractura interna de conseqüències irreparables. No en podem dir amenaça, però sí xantatge emocional, com el que es produeix en una parella quan un dels dos es vol divorciar i l'altre l'avisa que els fills en patiran les conseqüències. Aquesta tàctica contamina el debat lliure. En el cas d'un litigi polític, les dues parts han de lluitar per convèncer la majoria, i no amenaçar l'altra part amb un conflicte, posant en qüestió la base de la democràcia.
LA TERRA PROMESA. El sobiranisme té moltes mancances, però almenys mai ha pretès exercir la coerció, ni per descomptat la violència. Els que volen una Catalunya independent estan profundament descontents amb l' statu quo actual -i no es cansen d'expressar-ho- però van a treballar cada dia, porten els nens a escola, van al cinema o a sopar, i molts se senten raonablement feliços. Si la democràcia ens portés a la sobirania, les coses no haurien de ser diferents per a la minoria. Per ajudar a entendre això, caldria que el sobiranisme no respongués als heralds de l'apocalipsi amb el seu revers -és a dir, la invocació de la Terra Promesa-. En el fons, només estem parlant de construir un estat, que no és un objectiu sinó una eina. La independència no ens farà llevar de més bon humor cada matí, i, d'altra banda, molts dels canvis que aquest país ha de fer tindran lloc siguem independents o no. L'estatalisme febril, que porta alguns a pensar que amb una Catalunya independent tot canviarà de dalt a baix, d'un dia per l'altre, no és només una fantasia sinó que porta el debat a un excés d'èpica i de dramatisme, que alimenten la por i les amenaces interessades de la banda contrària. Si assosseguem el debat, si el tecnifiquem, si anem a pams, tindrem molt de guanyat, sigui quin sigui el desenllaç que decidim.
