Publicitat
Publicitat

Només deu dits per passar comptes

Aquesta setmana ha tingut lloc la investidura del ja president Mas. El discurs sembla ordenat i metòdic. S'agraeix, sobretot en un país on anar descordat ha esdevingut la norma. Convé començar a importar mètodes i procediments de països més entenimentats que nosaltres. El president Mas podria ajudar a implementar alguns estils que tant distancien la plaça de Sant Jaume de l'Elisi o de Downing Street. Un govern no pot donar mai l'aspecte que ve de tirar l'aigua a l'arròs.

Des d'un punt de vista econòmic, al president Mas i al seu Govern se li gira una feina descomunal. Cauran en el desencís pueril els que esperin que el nostre Govern solucioni la crisi que hem creat. Només podrà gestionar-la i ensucrar les males estones que encara ens queden per passar.

A mesura que transcorren els anys, estic més convençut que el que no es pot comptar amb els dits de les mans no pot ser debatut. Recordin l'any en què, de veritat, va començar la recessió: 2007. Ens la van amagar? Aquí hauríem de mirar cap una premsa, la catalana, que té massa arrelat el vici de riure les gràcies al poder. Bé, les coses són com són. Ara diuen que l'any vinent Espanya començarà a sortir de la crisi. Ho veig pelut mentre de la Moncloa no marxi qui ha de marxar. Però siguem optimistes i creguem-nos que el 2012 ja haurem encarat la sortida. Del 2007 al 2012 hi van cinc anys, que són els dits que tinc en una mà.

Si la sortida de la crisi mai portés la mateixa embranzida que ha tingut l'entrada, podríem assegurar que, per tornar als nivells en què érem, trigaríem cinc anys. Això ens porta a l'any 2017. Però, alto! Resulta que les sortides no acostumen a ser tan ràpides com les entrades. I per afegitó, hi ha un 25% del PIB que no s'ha de simplement reactivar (construcció i altres derivats indirectes de l' economia gandula ), sinó que s'ha de reinventar. La gent que abans treballava en aquells sectors haurà de fer-ho en coses diferents que encara estan per veure. I arribo on volia: sumat i debatut, jo no puc dir quant més trigarem a estar com estàvem. Cinc anys per entrar a la crisi, i més de cinc per sortir-ne... Aquí m'aturo perquè tot plegat pot donar més de deu. I ja els he advertit que jo no tinc més dits.

I ara els parlaré d'un problema concatenat, però políticament incorrecte. Resulta que els darrers deu anys a Espanya han entrat quatre milions i mig d'immigrants -un milió dels quals ha vingut a Catalunya-. Aquesta bona gent buscava feina. Però va cometre un error, per desconeixement. Van venir a un indret on res és el que sembla. Perquè això no és Suècia, sinó més aviat un Mediterrani que peixeja.

De fet, aquests immigrants no feien falta. El problema era que els locals no volien fer la seva feina: la majoria d'empresaris no volien augmentar la productivitat mitjançant inversions en tecnologia, mètodes i formació; i la majoria dels treballadors es pensaven que es pot estar bevent a galet tot el dia. La realitat? La població desocupada a Espanya mai va baixar del 8,5%. A tot això, els governants (ignorants? inconscients? malparits?) reien satisfets sense voler veure el problema que ajudaven a crear en no netejar la picaresca local i no establir quotes d'immigració, com fan els països assenyats.

Ja sé que sona malament, però la realitat és que a Espanya (i a Catalunya) sobra gent. No dic qui són els que estan de més, perquè fa lleig. N'hi ha de nascuts aquí que més valdria que marxessin, i n'hi ha de fora que més valdria que no hagueren vingut. En aquesta vida la barra d'un territori amb sentit de col·lectivitat acostuma a estar bastant repartida. Per tant, a la feinada que suposa reinventar el 25% de l'economia del país, cal afegir-hi el fet d'haver d'ocupar més gent de la que el país necessita. El problema ja el va entreveure el senyor Sarkozy. Sent encara ministre de l'Interior, va dir que Zapatero era una mica tonto i irresponsable. Va advertir al govern espanyol que quan aquests immigrants sobressin a Espanya, marxarien, en bona part, a la resta d'Europa. O sigui, que Espanya es veuria obligada a exportar atur, però estranger (té pebrots la cosa!).

I així torno al principi. El nou govern de la Generalitat hauria d'escampar entre els catalans l'hàbit d'assumir que les accions tenen conseqüències. I que cal pagar o beneficiar-se d'aquestes accions. La crisi específica en què està immers el país l'hem creada entre tots: polítics, empresaris i treballadors. I aturats. I caixes i bancs. I mestresses de casa. I, fins i tot, els que, quan van per Espanya, expliquen acudits de catalans per caure en gràcia.

Els propers anys seran de càstig per a nosaltres. Normal. Un no pot fer-la tan grossa sense haver de pagar penitència. No seria just. Per tant, el que li hem de demanar al nou Govern és que ens ajudi a passar el mal tràngol. I a preparar-nos millor per quan ens deixin anar altre cop en llibertat. Perquè, no s'enganyin, l'estada al purgatori no ens la traurà ningú.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT