Nostàlgies olfactives

Són prou coneguts els versos de Quevedo dedicats al seu amic Góngora: “ Érase un hombre a una nariz pegado, / érase una nariz superlativa ”. Góngora tenia nas, efectivament; i bones dosis d’olfacte literari. També som el que olorem, el que ensumem. La nostra identitat té unes bones dosis de memòria olfactiva. Sense arribar als extrems del protagonista d’ El perfum, de Patrick Süskind, el nas conforma, sovint de manera inconscient, els nostres desitjos i sentiments. També els records. Quines olors us van marcar la infància i la joventut? Entre les meves, hi ha aquestes.

La de casa quan era petit i tornava de vacances. Et capbussava de cop en la rutina hivernal, en els llibres, els berenars, les tardes de diumenge, els petons de bona nit, les malalties entre llençols. S’havia acabat un estiu meravellós i tediós i començava el neguit d’un nou curs. Tot això et passava pel cap just creuar la porta i inspirar fondo, just sentir aquell punt de resclosit de les habitacions netes i endreçades on el temps s’havia aturat i la vella, coneguda olor, romania intacta.

La de la barberia. Amb la closca massa esclarissada, ara ja no hi vaig. Però recordo amb emoció el pessigolleig que em produïa aquella barreja de Floid Blue, pólvores de talc i revistes impreses amb tinta abundant damunt del paper setinat: els Hola i Interviú que passaven per les mans de tants homes feliços de poder-les fullejar sense vergonya. Abans d’entrar en aquell petit temple de masculinitat perfumada, comprovava que portés les pessetes que m’havia donat la mare, omplia els pulmons i deixava anar la imaginació.

Caldo i carn d’olla. Tot i que la cuina de la mare era -i és- minúscula, hi havia una taula plegable que s’havia inventat el pare i on sopàvem, suposo que d’hora, el meu germà petit i jo. Els vidres entelats pel vapor de l’olla a pressió, el plat soper ple a vessar de pasta de pistons, el caldo de pollastre suau i, al bell mig, un tall de carn d’olla. No sé què m’agradava més, si menjar-m’ho o olorar-ho. Encara avui, els Nadals m’hi transporten sempre, a aquells vespres d’èxtasi soper. Aquells caldos jolius em feien sentir molt estimat.

La tarongina sevillana. Devia ser la primavera del 1982. Amb l’escola vam anar de viatge de fi de curs a la capital andalusa, era el nostre últim any al centre. Tots estàvem enamorats de tots i jo, a més, embriagat per la flor de tarongina que envaïa els carrers i les places de Sevilla. Allà en deien flor de azahar, que ve de l’àrab, idioma en el qual vol dir senzillament flor, esclar. No sé si eren les hormones o aquells efluvis narcotitzants, però vam fer molt el boig i vam dormir ben poc. La tarongina va ser el meu primer despertar a les fragàncies de la joventut.

El perfum de la primera nòvia. Es deia Gemma i, desgraciat de mi, amb prou feines en recordo els trets facials. Però mai he oblidat l’olor del perfum que gastava. Sempre que ensopego amb aquella aroma, em transporto màgicament a una tarda de diumenge, asseguts a un banc del carrer, les mans agafades. No en sabíem més, teníem... tan sols una olor.

Garotes, musclos i ostres. Més que menjar-ne, el màxim plaer és olorar-los. És com fer una capbussada en les aigües fredes i salades del cap de Creus. És com tastar el mar. No em vaig iniciar en aquest gaudi fins passats els vint anys, però em va atrapar igual que les estimades aromes de la infantesa. Cal no abusar-ne, d’aquesta flaire marinera. Pot arribar a ser addictiva. Per fortuna, el naturalista que porto amagat a dins m’impedeix exercir de depredador. Però, ostres!, quines olors tan saboroses.