El pitjor del PP valencià no ha segut tornar a agitar el secessionisme filològic negant el vincle natural de la llengua del País Valencià amb la que es parla a Catalunya, les Illes, la Franja de Ponent, Andorra, el Rosselló i la ciutat de l’Alguer. El pitjor del PP és que els seus dirigents reconeixen en privat el caràcter irrefutable d’aquest vincle i, davant la contradicció, et diuen cínicament que mentre el conflicte els segueixi donant rèdits electorals ells continuaran insistint, quan els interessi, que la dolça fonètica apitxada i el centenar de vocables diferents de la parla valenciana configuren un idioma distint del que parlen els territoris del nord i de mar endins. Encara que la gramàtica i les noranta-tres mil paraules restants de l’idioma siguin idèntiques.
No debades, el conflicte sobre les senyes d’identitat juntament amb la peculiar aplicació de la llei electoral i el desgast d’un PSPV incapaç de trobar la seva identitat diferenciada del PSOE van ser algunes de les claus que van donar al PP la majoria absoluta de què gaudeixen des del 1999. Una majoria aconseguida després de fagocitar Unió Valenciana, el partit regionalista i d’extrema dreta amb qui van governar entre 1995 i 1999 i del qual van absorbir militants, ideologia i comportaments.
Amb la tranquil·litat que els va donar la victòria electoral, Zaplana -un president que mai ha dit una frase en valencià- va crear el 1998 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L’Estatut del 2006 defineix aquesta entitat com la institució pública de la Generalitat “amb funcions de determinar i elaborar la normativa lingüística de l’idioma valencià”.
Una de les primeres tasques mampreses pels acadèmics va ser l’elaboració del diccionari normatiu del valencià i, com tantes altres vegades ha passat quan algú s’ha dedicat a fer de forma acurada i rigorosa un diccionari del valencià, també en aquesta ocasió han arribat, després de dotze anys, a la mateixa conclusió a què abans havien arribat tants altres: dictaminar que el valencià “és la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, Andorra, la franja oriental de l’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català ”. Es podrà escriure de forma distinta, però més clar impossible. Al cap i a la fi, de diccionaris normatius del valencià ja n’existien, sobretot des que el 1932 es van signar les Normes de Castelló i, particularment, des que el 1995 es va editar el Diccionari valencià amb l’aval de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; un diccionari que, acceptatper la comunitat educativa i la conselleria d’Educació, és també l’eina filològica de l’àmbit escolar, universitari i editorial, així com de la institucional Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i especialment del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Doncs bé, resulta que aquest diccionari del 1995, acceptat per tots, ja definia el valencià com la “varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana”. És a dir, ja fa quasi vint anys que el govern del PP conviu amb tota normalitat amb allò que ara teatralment els escandalitza.
L’assumpte podia haver passat desapercebut si el PP hagués volgut deixar-ho córrer. L’Acadèmia tampoc inventava res i, afortunadament, ja no som als anys vuitanta, agitats per la violència del feixisme anticatalanista i el seu grapat de vots. Però sembla que les últimes enquestes auguren per al 2015 una derrota històrica del PP, que les ha rebut amb gran histèria i que es troba com un boxejador noquejat pels cops que està rebent en destapar-se la corrupció i incompetència amb què ha farcit els llargs anys del seu mandat. Perdut i fent tombs com un pollastre sense cap, un dia prohibeixen el terme País Valencià, un altre tanquen la seva RTVV, un altre segresten un diccionari normatiu o amenacen de dissoldre l’AVL.
L’amenaça del PP a l’Acadèmia i el segrest del seu diccionari ha suposat un ridícul tan gran que l’única sortida que han trobat per fugir de l’incendi per ells provocat ha segut demanar un informe al Consell Jurídic Consultiu, un òrgan desprestigiat per les espifiades que ha fet i per ser el refugi de l’expresident Camps. El dictamen ha estat al nivell de qui l’ha fet i ve a negar a l’AVL l’autoritat filològica que li atorga una llei orgànica com és l’Estatut. L’absurd jurídic serà difícil de superar.
En aquesta farsa, que pretén esborrar allò que un dia va escriure Joan Fuster -que “el valencià és la nostra forma de parlar el català”-, una cosa no canvia mai: que els mals actors que la protagonitzen quasi sempre parlen en castellà i mai escriuen en valencià.
