Tal com explicava l’amic Joan B. Culla en aquestes mateixes planes, un servidor de vostès també ha passat unes quantes hores de la seva vida conversant amb Jordi Pujol, o col·laborant-hi directament a través de la seva fundació, o des de la revista VIA, com a membre del seu consell editorial. La cosa no acaba aquí, però. Des de la universitat he dirigit diversos treballs acadèmics dedicats a la seva figura. N’esmentaré dos: el que fa uns anys va realitzar l’Anna Roig sobre els primeríssims escrits de l’expresident a la revista Forja, que editava la institució educativa Virtèlia; i la tesina que més recentment va presentar la periodista Anna Figuera sobre la relació de Pujol amb l’Estat d’Israel i, en general, amb els jueus. Tots dos estudis, escrits des del rigor acadèmic i amb aportacions molt substancials, van ser convenientment publicats en el seu dia. Tenen en comú una cosa: exploren -en alguns punts directament, i en altres de manera tangencial- el vessant religiós de Pujol i la seva complexa traducció política i ideològica. No estem parlant d’una qüestió anecdòtica, precisament. El personatge públic resulta perfectament comprensible sense apel·lar a aquest tema, evidentment; però la persona privada no. Pujol ha estat i és un catòlic practicant convençut. Fora de la seva vida pública no es declarava simplement nacionalista, o socialdemòcrata, sinó “montinià”. Per als més joves de la colla això deu sonar una mica estrany, de ben segur. Fa referència a la doctrina social de Pau VI (Giovanni Montini), el pontificat del qual (1963-1978) abasta anys decisius en la vida de Pujol.
El 25 de juliol, Pujol va donar a conèixer uns fets que, tant si són finalment constitutius de delicte com si no, van dinamitar de manera irreversible la imatge del que havia estat un referent polític, i també moral, de molts catalans. Bé, per ser més precisos, de la majoria dels catalans que el van votar en massa durant quasi 24 anys, amb èxits electorals sovint aclaparadors (el primer, l’any 1984). En unes circumstàncies com les actuals, no cal dir-ho, el coneixement públic d’aquests fets té una dimensió que va més enllà de qui va generar-los: perjudica la imatge del catalanisme, la del mateix procés sobiranista, la del partit que va fundar i la de la institució que va presidir durant tants anys. Es tracta, en definitiva, d’una cosa gravíssima, que en alguns pot generar una justificada indignació política i en altres una profunda commoció personal.
És evident que Jordi Pujol és conscient de les conseqüències col·lectives que tindrà la seva irresponsabilitat individual. Per això, en el comunicat fet públic el 25 de juliol hi havia dues accions que convé distingir amb claredat: la de confessar i la de confessar-se. La primera es traduïa en una rutinària fraseologia amb una finalitat purament judicial; la segona, en canvi, conté paraules com “dolor”, “perdó”, “reparació” o fins i tot “expiació”. Confessar no és el mateix que confessar-se, ni defensar-se judicialment és el mateix que expiar una culpa. Aquesta distinció no suavitza ni matisa la gravetat dels fets, però crec que ajuda a entendre la naturalesa exacta del comunicat, el seu significat real en una persona de 84 anys.
L’any 2008 vaig participar en un cicle de conferències organitzades per la mateixa Fundació Jordi Pujol, que finalment van donar lloc a la publicació d’un llibre col·lectiu on hi escrivia el mateix expresident. L’encàrrec que se’m va fer resulta, en aquests moments, il·luminador. La meva intervenció havia de versar sobre “el valor de la veritat”. Poca broma, amb aquest tema, i més contemplat amb perspectiva. El meu text (l’he rellegit abans d’escriure aquest article) tenia una primera part conceptualment molt -potser massa- feixuga i tècnica, a causa de la terminologia filosòfica emprada. La segona part, en canvi, volava ben arran de terra. Deia, per exemple: “[...] la veritat és alguna cosa més que un assumpte abstracte dels filòsofs: té una dimensió política que ja fou prevista pel mateix Plató. En la mesura que vivim immersos en un context cultural de sobresaturació informativa, aquesta dimensió és ara més important que mai”. Una simple foto de mòbil a la pantalla d’un ordinador andorrà pot esmicolar una llarguíssima trajectòria política, i arrossegar la credibilitat d’una ideologia com el catalanisme. És tot just per això que la veritat que s’esmenta a Joan, 8,31-32, no s’ha de barrejar mai amb la que exigeixen els jutges instructors. La primera ens fa lliures; la segona, a tot estirar, atenua la nostra responsabilitat penal, i gràcies.
