14/11/2012

Quin independentisme?

3 min

La majoria de conceptes que serveixen per designar ideologies polítiques han estat objecte de profundes transformacions. Termes com socialisme, liberalisme o nacionalisme, entre altres, no volen dir el mateix ara que a la dècada del 1930, la del 1960, o fa només vint o vint-i-cinc anys. Ni volen dir el mateix ni estan representats pels mateixos partits, ni formen part de les aspiracions de les mateixes classes socials, franges d'edat i altres paràmetres igualment importants. Últimament parlem d'independentisme (o sobiranisme, o com vostès en vulguin dir) com si es tractés d'un concepte ahistòric, igual a ell mateix, que no ha sofert cap canvi que pagui la pena de ser subratllat. Tots sabem que això no és així, però el tema suscita una certa incomoditat. Diumenge passat, tenia raó el Toni Soler reivindicant el llegat històric d'aquest moviment. Una altra cosa ben diferent, però, és identificar una herència amb unes expectatives de futur. No és el mateix. El passat, per definició, ja ha passat. El present, també per definició, és obert.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Podem assenyalar, si més no, quatre moments que representen partits, estrats socials, connotacions generacionals, estils, maneres de dir i de fer, etc, ben diversos. El primer, molt minoritari, el localitzem a les dècades del 1920-30 (sota les sigles d'Estat Català i altres). El segon està associat a posicions ultraesquerranes i si fa no fa abasta les dècades del 1960 fins a finals del 1980 (PSAN, etc). El tercer és l'ERC d'Àngel Colom i posteriorment de Carod, amb les escissions derivades de l'aliança amb el socialisme espanyol -és a dir, amb un tripartit impossible de reeditar ara. En quart lloc, s'ha generat un moviment molt recent lligat amb claredat a les classes mitjanes que, segons tots els indicadors, confia en el lideratge d'Artur Mas. Tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, aquest canvi és inèdit, fins al punt que deixa literalment descol·locats els líders de tots els partits polítics, sense excepcions.

La temptació d'identificar aquests diferents moviments polítics, especialment el tercer i el quart, és gran, però els números no quadren. Els resultats de totes i cadascuna de les enquestes que s'han publicat fins ara, sense excepcions, són clars: l'independentisme actual sembla estar focalitzat en una formació, CiU, que programàticament no era fins ara independentista. És obvi, doncs, que estem parlant de dues coses molt diferents, malgrat que existeixin interseccions i connexions innegables. L'ERC del tripartit va practicar una determinada estratègia d'emancipació nacional; ara no és el context per analitzar-la però, en tot cas, és evident que no va reeixir. Mas en practica una altra i el temps dirà si és efectiva o no. Sigui com sigui, es tracta de dues estratègies, de dos lideratges, de dos estils, etc, molt diferents, ara i abans. El que condicionarà la mena de sobiranisme pel qual s'apostarà, però, està més relacionat amb la manera com s'entenguin aquests comicis que amb la naturalesa de les diferències.

Qui pensi que aquestes eleccions són molt importants i prou, votaran una cosa. Qui, en canvi, opini que aquests comicis marcaran un punt de no retorn, n'hauran de votar una altra per coherència. Tot dependrà, en definitiva, de si entenem que ens estan observant, i no només des d'Espanya sinó també des d'Europa, des del món. Tots sabem que qualsevol resultat que no mostri un suport ciutadà cridanerament majoritari a qui ha assumit el lideratge d'aquest procés serà llegit com una temptativa fracassada, com un fiasco. El fet que el PSC pugi o baixi molt o poc, o que el segon partit més votat sigui ERC o bé el PP, o que entri o deixi d'entrar la CUP al Parlament, o que C's o SI facin això o allò altre ni tan sols serà tingut en compte. Des de la perspectiva de la legitimitat política, es prendrà nota de si el líder que ha engegat el procés té un suport popular indiscutiblement ampli o no. Això és el que miraran des de Brussel·les, des de Madrid o des de Washington. La resta, encara que sigui importantíssim, els interessa ben poc, per no dir gens. Es tracta d'una enorme distorsió, sens dubte, però és absurd ignorar-la.

La manera com s'han precipitat els fets des de la passada Diada convida a pensar allò que "tot és possible". Crec que aquesta apreciació és massa optimista. L'única conclusió real i tangible que podem extreure d'aquests darrers dos mesos és que, en realitat, tot és imprevisible. Bé, tot exactament no: sabem amb certesa qui ens està mirant i com avaluarà el triomf o el fracàs d'aquest procés.

stats