Sembla que els ciutadans de Barcelona comencen a prendre consciència de l’amenaça que representa el turisme. Em temo que fan tard. Passades les Olimpíades, els barcelonins van creure que el món havia de conèixer els prodigis de la ciutat. Aquesta actitud, tocada d’un gran xovinisme provincià -les ciutats són per viure-hi, no pas per mostrar-les a les visites-, es va conjuminar perillosament amb els interessos dels senyorets que controlen el pastís turístic entre les rieres del Besòs i del Llobregat. Ara els veïns de la Barceloneta n’estan tips i volen recuperar el que han perdut.
El mostrari turístic de Barcelona té poc gruix. Vull dir que al turista -una espècie que simplement busca un parc temàtic per xalar- se li acaben les atraccions en poc temps. I aviat s’arriba al punt en què, sempre insaciables, els cacics locals dirigeixen l’atenció cap a nous objectius, nous actius per destrossar -una opció per la qual es van decantar els municipis de la costa, fa anys-. Es tracta de fer atractiu allò que a un viatger potser l’encuriosiria, però que al turista li importa un rave si no és que ho pot mastegar i engolir per, després, deposar-ho convenientment. És aquí on s’ha volgut fer entrar en joc els barris entranyables que feien la seva vida de manera quotidianament honesta. Resulta provocador sentir declaracions dels empresaris del sector que, de tant deixar-los fer -un privilegi que no crec que hagin obtingut de franc-, ara es creuen amos i senyors. Exigeixen legalitzar més pisos, més hotels... Vinga! Lògic. Si vostès li demanen a un fabricant d’armes com veu el seu negoci els dirà que al món hi ha poques guerres.
No és un comportament aïllat. Bona part del país -que en aquest sentit és profundament hispà- estima massa l’economia extractiva. La que explota uns determinats encants naturals fins que els deixa exhaustos. Arran del permís de Carles III, no van ser pocs els catalans que van anar a espoliar l’Amèrica espanyola, amb nul·les intencions de quedar-s’hi. Pocs Bacardí ha donat el país, i sí massa negrers i explotadors oportunistes -que hem volgut abillar d’interessants indians- sense voler saber quin model de negoci van rebentar. Tenim l’honor d’haver donat a Espanya un virrei del Perú que, fins on jo sé, va exercir fidelment d’espoliador reial.
¿És part de la nostra espanyolitat aquesta vocació per abusar de les coses fins adeixar-les extenuades? TV3 fa anys que va decidir -quan no feia cap falta, i de manera aberrant- promoure l’afició a destrossar els boscos amb l’excusa de collir bolets. Fins que ho han rebentat. Una oportunitat que les administracions locals han aprofitat per practicar el que els agrada: la intromissió i la regulació. Abans que TV3 ho espatllés, collir bolets consistia en una afició tranquil·la practicada per gent sàvia. Però també tenim una bona col·lecció d’excessos comesos en polítiques aparentment lloables com la promoció d’energies renovables. S’ha abusat de subvencions mal dissenyades, fins a crear un dèficit tarifari de tal magnitud que, ara, no surt a compte fer cap instal·lació nova. S’han arribat a muntar plaques solars en terrenys de regadiu! Allò que altres han fet amb seny, nosaltres ho hem malbaratat fins a deixar-ho inutilitzable.
Un capítol a part mereix l’anàlisi (encara no feta) de com hem pervertit, magrejat, violentat, assassinat i enterrat sense funeral el model català de caixes d’estalvis. Aquí, com en gairebé tots els exemples de què parlo, s’ha dut a terme amb la col·laboració de polítics: ineptes els uns, corruptes els altres. Era un model financer fruit de l’esforç, creat per una generació laboriosa, mantingut amb els petits estalvis de tots els impositors. Entitats financeres de caràcter social, sense propietaris, a les quals s’ha donat una sortida en altres països coherent amb l’avenir dels temps. Aquí ens les hem carregat sense contemplacions. Podríem continuar parlant ad nauseam de models rebentats: construcció, cava, restauració...
Als cofois i als ebris de barcelonitis els crido l’atenció: el país no va bé, no s’enganyin. Ja comença a cansar la cançoneta que reclama ser optimistes mentre alguns van colant-nos barbaritats. Perquè, si bé el 2013 Catalunya va exportar per un valor de 58.000 milions d’euros, la poc turística regió de la Llombardia -capital, Milà- va exportar el doble que nosaltres -amb només un 25% més de població i, atenció, amb un atur del 8,1%!-. I si el país està com està també és perquè, massa sovint, ens cau la bava per aquells que agafen un model de negoci, el manipulen i el rebreguen i deixen, amb la col·laboració dels que manen, un entorn completament devastat, inservible.
