Les petrolieres vetllen armes a l’Àrtic (2007)
Peces històriques
De l’informe periodístic de José Ramón González Cabezas, ‘Moncho’ (A Coruña, 1950 - Barcelona, 2026), a La Vanguardia (6-II-2007), sobre les cobejances que ja fa uns vint anys movien les grans potències en la zona que centra Groenlàndia. Traducció pròpia. El periodista va morir el passat 17 de gener, després d'una llarga i fructífera carrera professional a La Vanguardia. Hi va entrar com a redactor el 1974 i va ser successivament cap de secció, redactor en cap, subdirector i corresponsal a París. Artífex del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser professor de deontologia en els Estudis de Periodisme a la UPF des de la seva fundació el 1992. El 2007 va impartir aquesta matèria en un seminari per a periodistes de diaris francòfons organitzat a Algèria per l’Instituto Cervantes.
El procés de desgel de l’Àrtic per l’efecte hivernacle esperona les expectatives d’explotació de les grans reserves naturals amagades sota el casquet polar, en especial el petroli. Diplomàtics i científics reunits el passat gener [2007] a Tromsø (Noruega) han coincidit que la futura obertura de la ruta marítima del Gran Nord pot suposar un accelerat procés de desenvolupament a la regió, que segons els experts amaga el 25% de les reserves de cru. “L’Àrtic és en part la solució del problema energètic del món”, ha afirmat Odd Roger Enoksen, ministre del Petroli de Noruega, el setè productor mundial de cru i un dels vuit estats del Consell de l’Àrtic implicats directament en l’incert escenari que es perfila en aquesta vasta regió del globus. “No és pas el mateix petroli de l'Orient Mitjà i potser serà car d’extreure, però el preu polític del barril és menor”, diu significativament l’exambaixador dels Estats Units a Noruega, Tom Loftus. [...]
En cas de confirmar-se els pronòstics, l’eventual obertura de la regió polar a la navegació marítima i l’explotació de recursos constituiria la primera mutació efectiva imputable al canvi climàtic, l’origen humà del qual ja s’admet com un fet incontestable. Els experts remarquen la transcendència que tindria el nou pas del nord-oest al llarg del Canadà i de la ruta nord davant de Sibèria amb nous eixos de navegació entre l’Atlàntic i el Pacífic, amb un estalvi de 6.000 a 8.000 quilòmetres respecte a les grans rutes intercontinentals a través dels canals de Suez i Panamà. Avui sembla un escenari irrealitzable, però la febre creix. [...]
Les indústries navilieres i petrolieres vetllen armes alhora que augmenta la pugna entre les principals potències regionals (Estats Units, Rússia, Canadà i Noruega) –i, en certa manera, amb altres estats veïns afectats (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia i Suècia)– per la delimitació i extensió de les aigües territorials. “D’aquí al 2040 o 2050, l’Àrtic podrà ser practicable a la navegació i això comportarà aviat un fort desenvolupament”, va predir a Tromsø el canadenc Martin Fortier, director de l’agència ArticNet, especialitzada en l’impacte del canvi climàtic a la regió del Gran Nord. Els experts coincideixen en el fet que des del 1979 l’Àrtic ha perdut un 20% de la seva superfície glaçada, en un vertiginós procés que podria culminar amb la desaparició total a l’època estival el 2070, segons càlculs de la universitat noruega de Bergen. “Si som conseqüents amb el fet del canvi climàtic, caldrà prendre mesures molt més dràstiques que el protocol de Kioto”, diu Mariano Marzo, catedràtic de Recursos Energètics de la UB. “L’única possibilitat de salvar l’Àrtic és renunciar a l’explotació dels combustibles fòssils i canviar el nostre model econòmic”, afegeix Marzo.
