Publicitat
Publicitat

Resignació o independència? (1)

No seria bo deixar passar les recents paraules del president Pujol, que, amb la seva habitual mostra de tacte i oportunitat, ha plantejat, com qui no diu res, la possibilitat que, si les coses no es redrecen, ens puguem trobar davant d'una alternativa desgraciada: rendició o independència. No les vull deixar passar pel gran respecte que tinc a la persona de Pujol i perquè moltes, però no totes, de les seves reflexions coincideixen amb les que aquests darrers dos anys m'he fet. Això m'obliga a posar en ordre pensaments que vull compartir, per si poden ser útils a algú.

Encara que no la consideraria de cap manera una mala notícia, no he estat mai un independentista militant ni he lluitat per la independència de Catalunya. Al juliol, després de la sentencia del TC, vaig escriure a El País : "Sóc català per naturalesa i ho seguiria sent encara que no volgués. Sóc espanyol perquè necessito un Estat (mentre n'hi hagi) i, tot i que amb algunes incomoditats, l'estat democràtic que va configurar la Constitució m'emparava i em va permetre, fins a mitjans 90, pensar que avançaríem en el seu desenvolupament. Estic disposat a ser espanyol sempre que no se m'obligui a ser menys català del que sóc, i que l'Estat em defensi a mi, la meva nació, la meva llengua, el futur dels meus néts i tot allò amb què m'identifico. Ara no veig que sigui així".

Acabava l'article afirmant que si l'Espanya futura és el que s'entreveu de la ideologia del PP, el que destil·len gran part dels mèdia de Madrid i el que ha teoritzat, sense que ningú no l'hi demanés, el TC, la Catalunya de la qual formo part no hi cap, a l'Estat. L'Espanya plural que un dia del 2003 em va descriure José Luis Rodríguez Zapatero en una conversa privada a Mataró, tot just acabat d'escollir secretari general del PSOE, crec que segueix sent possible. Si no és així, si el PSOE no ho entén així i el PSC no aconsegueix que així ho entengui, "només quedaria la resignació o l'independentisme". Dos camins plens de frustracions i dificultats. Potser el segon és més excitant, però fa por que no porti enlloc. Com podeu veure, una de les darreres frases deia el mateix que ara ha dit Pujol. Fins aquí les coincidències. A partir d'aquí les meves reflexions.

No he estat mai independentista, però no descarto que algun dia em pugui veure empès a ser-ho, malgrat que sigui a contracor. Per això, vull intentar respondre'm a mi mateix dues preguntes: ¿Per què no he lluitat per la independència? ¿Per què potser algun dia ho hauré de fer?

¿Per què no he lluitat per la independència? Per quatre raons, una que fa referència a l'objectiu i les altres tres al camí. Començo per la primera.

No sóc independentista perquè no sé si és en una situació d'independència estaríem millor. Ho dic en plural perquè el que busco no és el millor futur per a Catalunya sinó per als catalans. Crec que hi ha una situació millor que l'actual, i que també pot ser millor que la independència. Tot el que fa referència al futur és difícil de demostrar, però estic convençut que estaríem millor sent "el primer motor econòmic d'Espanya" que no pas un estat separat. Dit d'una altra manera, m'agradaria més ser Baviera que Irlanda o Dinamarca o Txèquia. No poso l'exemple de Lituània perquè no és el més adequat, però tampoc cal posar, com he sentit fer a alguns, el d'Holanda. Els holandesos són més de 17 milions i tenen un PIB gairebé tres vegades el de Catalunya. M'agradaria ser la Baviera d'Espanya. Poso tres exemples que ajuden a entendre per què dic això.

Aquesta crisi econòmica ha fet palès que, en una situació de dificultats, ha estat molt més ben protegit el ciutadà de Baviera que el d'Irlanda o Txèquia, cosa gens estranya, ja que la pertinença a un estat fort és millor que anar sol. L'empenta imparable de la UE, encara que amb grans retards, obeeix a aquesta realitat, a la voluntat de ser més forts i estar més protegits, objectiu que fa rendible la cessió de certes sobiranies filles del segle XIX.

He comprovat al llarg dels anys a Brussel·les que els interessos de Baviera, defensats amb força pel govern d'Alemanya, són molt més respectats a Europa i al món que els de Dinamarca o Eslovàquia. En podria posar exemples a dotzenes.

I si voleu, encara que sigui un exemple no tan seriós, ¿creieu que un grup de catalans que són campions del món de futbol jugant amb la selecció espanyola, ho haurien aconseguit mai si ho intentessin amb la selecció catalana?

Dono ara les altres tres raons, les que fan referència al procés. La independència només es podria aconseguir amb un consens important d'una gran majoria de ciutadans. Amb l'actual composició sociològica de la població catalana, no crec que això fos possible (només cal llegir les respostes a totes les enquestes sobre el "sentiment català" i el "sentiment espanyol" dels actuals catalans) i, per tant, temo que el camí cap a la independència provocaria una important fractura social.

La independència de Catalunya suposaria una enorme pèrdua per a Espanya i faria aquest estat molt més feble, tant en l'aspecte econòmic com en el polític (encara que no tant com ara fa algunes dècades). Per tant, fins i tot actuant Espanya amb més racionalitat que no pas ara, hi hauria una oposició extraordinària que aquest procés es pogués fer amb normalitat, molt més gran de la que ja es manifesta davant de les propostes federalistes. Aquesta oposició reforçaria la fractura social catalana, tenint en compte els lligams existents entre molts catalans i la gent de la resta d'Espanya.

I en tercer lloc, perquè el procés de trencament només seria possible amb moltes complicitats externes, sobretot les d'altres nacions europees, i estic convençut que, en l'actual situació, no trobaríem aliats entre els grans estats de la UE.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT