Durant la magnífica entrevista que li va fer ahir Mònica Terribas a l’exministre Rodolfo Martín Villa, l’ara imputat va considerar oportú dir: “ Voy a defender la Transición, cuyo capítulo más importante es la reconciliación entre los españoles, que tiene un valor mucho mayor que la propia democracia política. Eso fue posible por la ley de amnistía de 1977 [...]”. Terribas va tenir l’encert de dir: “ La Transición, señor Rodolfo Martín Villa, no vale la muerte de cinco personas [...]”. L’al·ludit no es donava per al·ludit. Insistia una vegada i una altra que vol comparèixer davant la jutge que l’imputa (l’argentina María Servini) i davant del Congrés de Diputats per donar la seva versió dels Fets de Vitòria, el 3 de març del 1976, quan una jornada de vaga va acabar amb cinc morts i cent cinquanta ferits de bala a causa de l’actuació policial. Rodolfo Martín Villa era aleshores ministre de Relacions Sindicals i es disposava a ocupar el càrrec de ministre de Governació, encara durant el règim franquista. Després encara havia de ser ministre d’Administració Territorial i vicepresident del govern, primer amb Adolfo Suárez i després amb Leopoldo Calvo-Sotelo de presidents. Tot un currículum.
A aquestes altures de la pel·lícula, hi ha un punt que hauria de quedar clar: qualsevol persona que tingués càrrecs de responsabilitat política dins un govern del dictador Franco té les mans tacades de sang. La llei d’amnistia que tant li agrada a Rodolfo Martín Villa va ser tan collonuda que ningú ha hagut de respondre dels centenars de milers de morts i d’exiliats que va generar la dictadura franquista. Al contrari, es va girar full i es va fer veure que aquí no havia passat res. Però havien passat autèntiques atrocitats.
Un paio com Martín Villa té el cinisme d’oferir-se a la jutge i a les Corts perquè, com ell mateix s’encarrega de recordar, té vuitanta anys i sap que no anirà a la presó. Tant li fa, doncs, haver de fer un parell de declaracions, principalment amb l’objectiu de carregar les culpes a personatges que ja no poden replicar perquè estan criant malves, però que van ser tan o més indecents que ell. Espanya sempre ha considerat que la seva Transició va ser exemplar perquè es va saldar amb una quantitat no gaire exagerada de morts. Però el cert és que n’hi va haver, de morts. I el que és encara més cert és que els que ocupaven aleshores els principals càrrecs polítics no n’han volgut saber mai res. Es van fabricar una llei d’amnistia com un vestit a mida, i van deixar tot un país (Espanya, amb Catalunya a dins) sumit en el dolor i el desconcert. Que ara tinguin vuitanta anys no els exonera de res.
Que la petició de responsabilitats hagi d’arribar des de l’Argentina ho diu tot sobre el sistema judicial espanyol. Que l’exministre Martín Villa, que com tots els seus companys de gabinet signava els “ enterados ” de les execucions, es presenti com un ancià pacífic ho diu tot sobre la presumpta democràcia espanyola. Ni tenen vergonya ni la coneixen.
