L’actor Sean Connery i el cantant David Bowie són dos artistes que poden ser qualificats, sense por d’exagerar, com a llegendes vives. Connery és escocès; Bowie és anglès; tots dos són britànics. Ara bé: com a escocès, Sean Connery sempre ha estat partidari de la independència del seu país, tot i que molts no varen tenir notícia de les seves idees polítiques fins que l’any 1990 va formalitzar la seva militància a l’SNP, el Partit Nacional Escocès, que amb el lideratge d’Alex Salmond ha dut Escòcia a decidir sobre el seu futur com a nació en el referèndum que s’ha de celebrar demà. A Espanya, el fet que Connery es declarés independentista va ser acollit en el seu moment com una extravagància pròpia d’una estrella de Hollywood, com quan es van assabentar que el galant Rock Hudson (horror) era gai a la vida real. En general, es donava per descomptat que mai es produiria una convocatòria com la que celebraran demà els escocesos. Bé, doncs aquí tenim la convocatòria i, davant seu, Sean Connery ha reiterat públicament el seu suport a la causa escocesa. David Bowie, per contra, ha emès un comunicat en què desitja que Escòcia no se separi del Regne Unit. L’un i l’altre, no cal dir-ho, defensen i representen opcions igualment legítimes, i ho fan des del respecte mutu que s’ha d’esperar en una societat democràtica. Haurem d’esperar a conèixer els resultats (que s’anuncien molt ajustats) amb la certesa que Sean Connery, als seus 84 anys, serà feliç d’haver viscut prou per veure la independència del seu país, si es dóna el cas. I, si no es dóna, que estarà almenys content que els seus conciutadans tinguin l’oportunitat de pronunciar-se democràticament sobre el seu futur col·lectiu. Pel que fa a David Bowie, s’entén que estarà content si surt el no, però que als seus 67 anys acceptarà amb elegància i sense escarafalls que Escòcia s’independitzi, si és això el que trien els ciutadans escocesos.
Retrocedim ara i instal·lem-nos en la mentalitat espanyola nascuda de la Transició. Van ser moltes les opinions que a Espanya varen trobar insòlit el fet que, l’any 2000, la reina Elisabet II atorgués el títol de sir a un personatge com Connery, que no tan sols s’havia declarat independentista sinó que s’havia fet famós interpretant James Bond, l’agent 007 amb llicència per matar “al servei de Sa Majestat”. Oblidaven que la reina ho és d’Anglaterra i d’Escòcia, i que, fins i tot en cas de separació, els mateixos independentistes escocesos acceptarien Elisabet II com a monarca del seu nou país.
Massa refinament per a un estat com l’espanyol, on, ahir mateix, el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, amenaçava amb un despropòsit antidemocràtic com la suspensió de l’autonomia catalana en cas de celebració de la consulta del 9-N. És el que va de Sean Connery a Toni Cantó, de David Bowie a Belén Esteban, i d’un país capaç de condecorar els seus grans artistes (siguin quines siguin les seves idees polítiques) a un altre que prohibeix presentacions de llibres a l’estranger.
