Pugen cada dia a la mateixa parada. Deuen fer quart d’ESO. L’un ha fet l’estirada, l’altre encara no. Però tots dos es pentinen a consciència cada matí com si fossin molt grans. Es nota que es posen els cabells a lloc amb gomina o cera durant llarga estona.
Avui l’alt li diu a l’altre: “No t’hi amoïnis. A mi ja m’ho han fet tres nenes, això...” I l’altre contesta, tot moix: “Sí, però és que et deixa molt frustrat”. Que digui frustrat fa somriure els adults de l’autobús, perquè els sembla una paraula molt de grans.
Després de validar el bitllet caminen pel passadís fins al darrere. Hi ha algun seient lliure, però no n’hi ha dos de junts i ja es veu que ells volen seguir enraonant. Tiren les motxilles a terra, sense gaires miraments, i s’agafen a la barra. “Jo em vaig quedar molt frustrat”, repeteix el baix. “I no és que no m’ho esperés, perquè si et dic la veritat m’ho esperava, tio”. L’altre va fent “Ja...”, i en un moment donat deixa anar: “És que de l’Eva què t’esperes? És molt estúpida”. De cop, la paraula estúpida em porta records d’adolescència. Estúpida. Aquesta tia és una estúpida. Nosaltres ho dèiem. Ho dèiem en un sentit concret. Estúpida era una noia creguda. La guapa de la classe. La que després, als dinou anys, ja es va casar. La que ha vingut als sopars d’exalumnes i ja no era la guapa. Però ells no saben res d’això.
“La meva mare m’ha preguntat què em passava”, fa el baixet. “I tu l’hi has dit?”, crida l’altre, molt alarmat. “No, capullo, com vols que li digui una cosa així a la meva mare?” L’altre, aleshores, sospira sorollosament i li posa el braç a l’esquena. Hem arribat a la parada. Baixen tots dos. L’alt mou el cap: “Doncs vols que et digui una cosa, Guim, tio? I te la dic de veritat, no perquè siguis amic meu”. I després d’una pausa diu: “Jo si fos una nena sí que voldria sortir amb tu”.
