“Cari, nens, arregleu-vos que avui és divendres i sortim a sopar a fora!”, anuncia ella. I les dues cries i el mascle adult que formen la seva família ensenyen els ullals d’alegria, perquè res els agrada més que sortir a sopar a fora. “Què us ve de gust?”, els demana aleshores. I els tres membres de la seva unitat familiar bramulen alhora: “Bufet lliure!” Ella també ensenya els ullals. No sap per què ho pregunta. El bufet lliure és una solució barata per a una família com la seva, que menja tant. Als nens els agrada molt, i als grans també. Cadascú agafa el que vol. “Doncs... -hi rumia un instant-, doncs anirem al carrer Àngel Casas Show, de Sant Kevin de Vallfosca”, anuncia a la fi. Allà podran menjar tot el que ens vingui de gust. I es mira commoguda el mascle, tan pelut. Fa panxa, sí, però és una panxa que li agrada.
Tots quatre surten de la llar fent un passeig. Viuen en un entorn privilegiat i poden anar a sopar a peu. En deu minuts arriben al carrer. “Bona nit...!”, fa en veure una família coneguda. Són veïns seus. Els divendres tothom té la mateixa idea. Anar a sopar al carrer Àngel Casas Show de Sant Kevin de Vallfosca. Però és que s’hi menja molt bé, en aquell carrer. Pizza a porcions, llaunes de tonyina, verdura podrida, fruita macada, greix de porc (sí, mira, ves, què hem de fer?) o restes de pasta i minestra... I, a més, és un carrer discret. La poca llum fa que sopar sigui molt romàntic.
Aquesta és la raó per la qual, cada divendres, els operaris que passen pel carrer Àngel Casas Show a recollir les bosses d’escombraries es troben invariablement un escampall de restes enmig del carrer. Els divendres, al carrer Àngel Casas Show, s’hi llença l’orgànica. I els senglars ho saben i ho aprofiten per sortir a sopar. De vegades, de matinada, te’ls pots trobar de camí a Luz de Gas a fer un gintònic.
