L’any 1980, en ser elegit per primera vegada com a president de Catalunya, Jordi Pujol va deixar anar una de les seves sentències lapidàries: “Nosaltres som els del dilluns”, va dir. El fet era que ell i Convergència i Unió havien guanyat els comicis contra tot pronòstic: tan contra pronòstic, que l’esposa del rival socialista Joan Raventós, Josepa Maria Rovira, es va acomiadar aquell 20 de març -data de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya dins l’actual etapa democràtica- de la dependenta del forn on solia anar cada dia a comprar el pa. “És que demà ens haurem de mudar a la Casa dels Canonges”, va anunciar, segura del triomf electoral que per altra banda tothom concedia al seu marit.
No va ser així. Raventós i la seva muller no es van instal·lar a la Casa dels Canonges, residència oficial de la primera autoritat de Catalunya, i de fet no ho va fer ningú. El guanyador inesperat, aquell Jordi Pujol i Soley que venia de patir presidi per catalanista i desafecte al règim franquista, no va voler acceptar la pompa d’un domicili presidencial. Conscient com ningú de la necessitat de reconstruir la dignitat institucional del president de la Generalitat, Pujol va optar per continuar residint al seu pis conjugal i fer gala d’un estil de vida auster, que durant tots els anys del seu mandat li va conferir prestigi i fiabilitat. Era el dirigent dels dilluns: amb això havia volgut dir que, durant els primers anys de la Transició, s’havia viscut en una mena de cap de setmana permanent, molt vistós però poc sòlid. Contracultura, revolució, reparació del franquisme. Tot això no podia ser. Calia tornar als dilluns: feina, silenci, esperit de superació. Vel·leïtats i virgueries, les justes, i, posats a demanar, cap ni una.
El dilluns de Jordi Pujol ha durat trenta-quatre anys, i l’havíem assumit com a nostre. Fins que a mitja tarda d’un divendres del mes de juliol passat tot va saltar pels aires. Jordi Pujol confessava, sota unes pressions que un dia o altre arribarem a conèixer, que era un vulgar evasor fiscal. El pare de la pàtria, el pal de paller, el referent moral i ideològic, tot allò que vostès vulguin, s’abocava en públic una llauna de benzina i a continuació s’hi aplicava un llumí, sense més explicacions. Après moi, le déluge. Els historiadors tindran feina per dilucidar els motius exactes d’aquesta decisió, que, com totes les de Jordi Pujol, va haver de ser llargament i serenament meditada.
Avui torna a ser dilluns, però ja no és el dilluns impertèrrit i corrupte de Jordi Pujol, sinó el dilluns decisiu i convuls d’Artur Mas i Oriol Junqueras. Un dilluns que marca l’inici del compte enrere per al moment més crucial en la història de Catalunya d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques. D’avui fins a la nit de Cap d’Any, passant òbviament per l’11 de setembre i el 9 de novembre, es juga una cosa tan transcendent com el destí d’un país. Ja no és l’hora dels dilluns, sinó de la recerca d’un matí de dissabte lluminós i esperançador.
