Un home poc seriós
El fet que Mitt Romney hagi triat Paul Ryan com a candidat a la vicepresidència ha suscitat una onada d'elogis dels experts. Segons han declarat els comentaristes un darrere l'altre, ara hi haurà un veritable debat sobre el futur fiscal del país. Era previsible: tant se val el Tea Party, el veritable electorat de Ryan són els comentaristes, que anys enrere van decidir que ell era el conservador honest i seriós per excel·lència i que les seves propostes mereixen respecte, encara que ell personalment no us agradi.
Però cap d'aquestes dues assumpcions és veritat. Les propostes econòmiques de Ryan (el que podem anomenar ryanomics ) són i han estat sempre una manera d'ensarronar la gent, tot i que, siguem francs, ho són encara més d'ençà que Ryan fa tàndem amb Romney.
Examinem el que realment s'anomena el pla de Ryan, i distingim les propostes concretes de les proclames sense cap suport real. Per centrar una mica més la qüestió, mirem -com es fa generalment quan s'analitzen pressupostos- què passaria en un termini de deu anys.
Pel que fa als impostos, Ryan proposa grans rebaixes d'impostos per als trams de les rendes més altes i les empreses societàries. Ha intentat evitar la pràctica normal de sotmetre les propostes referents als impostos a l'anàlisi quantitativa d'auditors independents; però el Tax Policy Center, que no està vinculat a cap partit, ha fet els números: la pèrdua d'ingressos fiscals durant els pròxims deu anys seria de 4,3 bilions de dòlars.
Pel que fa a les despeses, Ryan proposa retallades enormes en el Medicaid -el programa federal que ofereix cobertura sanitària als ciutadans amb menys recursos-, fent que la competència recaigui en els estats i reduint considerablement el finançament en comparació amb les projeccions fetes segons el sistema actual. Això comportaria l'estalvi d'uns 800.000 milions de dòlars. Proposa retallades d'una duresa semblant en els cupons alimentaris, cosa que comportaria un estalvi d'uns 130.000 milions de dòlars, i tota una col·lecció de més retallades, com ara els ajuts reduïts als estudiants. Si fem un càlcul generós, podem dir que totes aquestes retallades estalviarien en conjunt 1 bilió de dòlars.
Ryan, a més, hi afegeix els 716.000 milions de dòlars d'estalvi en el Medicare -el programa que ofereix cobertura sanitària als majors de 65 anys- que es desprenen de l'Obamacare -la reforma sanitària del president, ratificada pel Tribunal Suprem al juny d'aquest any-, tot i que ell vol acabar amb tota la resta d'aquesta llei. Paradoxalment, ara Ryan s'ha unit a Romney en la denúncia d'Obama "per retallar el Medicare" -tornaré a aquest tema més avall.
Així doncs, si sumem les propostes concretes de Ryan, tenim els 4,3 bilions de dòlars de la baixada d'impostos, compensats en part pels 1,7 bilions de retallada de despesa. (Val a dir que la baixada d'impostos beneficiaria sobretot l'1% més ric, mentre que la retallada en la despesa es faria a costa de les famílies amb menys ingressos.) El resultat final seria augmentar el dèficit en 2,5 bilions de dòlars, si fa no fa.
Tanmateix, Ryan afirma que és bel·ligerant amb el dèficit. En què es basa aquesta afirmació?
Doncs bé, ell sosté que contrapesaria les baixades d'impostos amb una "ampliació de la base", eliminant les deduccions fiscals que calguin per compensar els ingressos perduts. Quines deduccions eliminaria? Ryan es nega a dir-ho. I si hem de ser realistes, un augment d'ingressos de la magnitud que pretén és virtualment impossible.
Alhora afirma que farà més grans retallades en la despesa. Què retallarà? Tampoc ho vol dir.
El que de fet ofereix Ryan és, doncs, un conjunt de propostes concretes que augmentarien el dèficit de manera dràstica, i a això hi afegeix la proclama que té projectes secrets relatius als impostos i la despesa que no vol compartir amb nosaltres, però que fan que el seu projecte global comporti una reducció del dèficit.
Si tot plegat sembla una broma és perquè efectivament ho és. I, tanmateix, a Washington han tractat el "pla" de Ryan amb gran respecte. Fins i tot ha rebut un premi de tres dels principals grups de pressió per la reducció del dèficit, per la seva responsabilitat fiscal. Què vol dir tot això?
La resposta, bàsicament, és que es tracta d'un triomf de l'estil en detriment de la substància. A llarg termini, el pla Ryan acabaria amb el Medicare tal com el coneixem. I, a Washington, la "responsabilitat fiscal" sovint equival a la voluntat d'eliminar el Medicare i la Seguretat Social, encara que els pretesos estalvis serveixin per rebaixar impostos i no per reduir el dèficit. D'altra banda, els autoproclamats centristes van sempre a la recerca de conservadors als quals puguin elogiar per demostrar el seu centrisme, i Ryan ha aprofitat aquesta feblesa hàbilment, i n'ha tret molt benefici, encara que els números no quadrin.
La pregunta és si aquesta immerescuda reputació d'honestedat i responsabilitat fiscal de Ryan pot sobreviure a la seva participació en una campanya presidencial profundament deshonesta i irresponsable.
El primer indici de dificultat ha sorgit a propòsit del que dèiem abans sobre el programa Medicare. Romney ha estat atacant Obama insistentment per unes mesures d'estalvi en el Medicare que, de fet, formen part del pla Ryan. I quan se li ha fet notar la contradicció, la resposta de Ryan ha estat increïblement pobra: només ha inclòs aquestes retallades, diu, perquè el president les ha posat com a "punt de partida" -i qui sap què volia dir amb això-. Amb independència de l'excusa que Ryan vulgui posar, el cas és que sense aquests estalvis el seu pressupost esdevé encara més un pla per incrementar el dèficit, i no per reduir-lo.
Així doncs, ¿que Romney hagi triat Ryan comportarà que la campanya sigui més seriosa? No, perquè Ryan no és pas un home seriós. Només ho fa veure a la televisió.
