Una invitació de tot cor
Un dia de gener, l'aleshores directora de TV3 Mònica Terribas em va trucar per explicar-me una idea. La situació econòmica del país empitjorava ràpidament. Desenes de milers de famílies catalanes estaven caient a l'atur, en els deutes, en els desnonaments. Les entitats que ajuden aquestes persones ja no donaven a l'abast per atendre totes les necessitats. Gent que ahir eren donants, avui eren receptors de les ajudes i deien allò de "Mai no m'hauria imaginat que això em passaria a mi". La situació era tan excepcional que demanava una resposta a la mateixa altura, i la idea consistia a treure del seu estoig de Nadal una de les joies de la corona de TV3: la Marató. Organitzar una Marató extraordinària per la pobresa a Catalunya. I que si la voldria copresentar. Diumenge, sota la direcció de Lluís Bernabé, i juntament amb Agnès Marquès a TV3 i Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio, amb centenars de professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i voluntaris de tot el país, ens veurem a la Marató.
Crec que no m'equivoco si dic que aquesta és la Marató que no hauríem volgut fer i que no serà fàcil, perquè la pobresa és una veritat incòmoda. La pobresa ens interpel·la. Deia Hélder Camara: "Si m'ocupo dels pobres em diuen sant. Si em pregunto per què hi ha pobres em diuen comunista". És al voltant de les causes i de les solucions per a la pobresa que han nascut ideologies i compromisos de per vida de tanta gent.
I serà difícil, perquè des d'aquella trucada del gener fins avui la situació encara és més greu, en part per les contínues retallades en despesa pública. Sense anar més lluny, milers de persones van manifestar-se ahir a Barcelona contra les retallades en llocs de treball per a discapacitats.
Per tot plegat, enmig d'una gran comprensió per a aquesta Marató, el projecte també ha rebut crítiques: cinisme, la caritat no és solidaritat, covardia, més compromís, justícia, netejar consciències, socialització de la mala consciència, Marató de la vergonya, la TV de qui retalla, etc. Crítiques formulades sovint des de posicions d'esquerra o, senzillament, per part de persones sensibles o compromeses amb la causa dels més desafavorits. A totes aquestes persones els voldria dir que comparteixo la preocupació pel que estem vivint i alhora explicar com ho entenc: prou que ho sabem que la Marató no solucionarà la pobresa de Catalunya, i que no la fem per rentar la cara a ningú. Jo no m'hi prestaria. Que una Marató per la pobresa només és un programa de televisió, que no pretén substituir les obligades polítiques socials, igual que la Marató contra una malaltia no substitueix les polítiques sanitàries ni de recerca científica. Que la nostra exigència als poders públics perquè assegurin la igualtat d'oportunitats i corregeixin la injusta distribució de la riquesa no pot ser una excusa per a la no-acció. I que quan em pregunto què és millor, si fer la Marató o no, ho veig clar: l'endemà de la Marató, la vida de milers de persones serà una mica menys difícil. Com pitjor és la situació més necessària és la Marató.
Justament perquè tot va malament, ara té més sentit que mai que ajudem els que ajuden les persones que ho estan passant pitjor. Justament perquè sovint ens queixem que la pobresa no surt als mitjans, no podrem perdre l'oportunitat de dedicar-li tot un dia a la televisió de més audiència del país. És amb aquest esperit que diumenge, a TV3, ens agradaria que ens trobéssim, com sempre, a la Marató.
