Per descomptat que la declaració de Pedro Sánchez en resposta a les amenaces de Trump tenia un claríssim “contingut polític” i estava pensada per afavorir els interessos propis: no hi ha cap polític que faci res que no tingui “contingut polític” i sense pensar en els interessos propis, i Sánchez no tan sols no és cap excepció a aquesta norma, sinó que avui dia és un dels líders que la corroboren d'una forma més intel·ligent. Potser no perquè ell sigui particularment brillant, sinó perquè al voltant tot és massa fosc.
Prova d'aquesta intel·ligència van ser els punts més destacats de la seva al·locució. Recordar que un dels valors fundacionals (i un dels objectius polítics) de la Unió Europea és el manteniment d'un espai de pau vehiculat pels tractats i la legalitat internacional no és oportunista en moments com els actuals, sinó necessari. Més que més, en una Europa en què tot un canceller alemany, Friedrich Merz, s'acoquina davant d'un gàngster com Trump i no tan sols no surt en defensa de la Unió Europea (declarar un tancament comercial contra Espanya, en aquest cas, és declarar-lo contra el conjunt de la Unió), sinó que fa el paperot de donar-li la raó en l'absurda despesa armamentística del 5% del PIB, fixada a caprici seu, com a pura mostra de menyspreu contra els aliats atlàntics. Un paper d'estrassa com aquest no hauria acceptat de fer-lo una Angela Merkel, de qui es troba a faltar la clarividència i el sentit del lideratge (encara que també cometés errors greus, com les polítiques d'austeritat per afrontar la crisi de 2008).
Parlant de crisis, Sánchez va assenyalar la perillositat d'un escenari geopolític marcat per guerres il·legals, invasions, espolis i genocidis com els que perpetren EUA i Israel. No és difícil comprendre que tota aquesta inestabilitat pugui tenir també com a conseqüència una nova retracció econòmica i financera global, sobretot si s'acompanya de polítiques de fiscalitat imperialista (els espectacles de Trump amb aranzels, embargaments o tancaments de fronteres). En clau de consum intern, va encertar desempolsant l'eslògan del No a la guerra i recordant el trio de les Açores: cal recordar que Aznar és el responsable directe d'haver involucrat Espanya en una guerra il·legal que va tenir el cost dels atemptats jihadistes de l'11-M, amb 193 morts, i que encara és l'hora que en respongui davant de la justícia, com a criminal de guerra.
La decisió de no permetre als EUA utilitzar les bases militars de Rota i Morón, i la resposta de Trump en forma d'amenaces, compromet el sempre proclamat patriotisme del PP i de Vox, que es troben ara en la tessitura de passar, pardiez, per traïdors a Espanya. Mentrestant, cal recordar que la idea que la guerra és “el preu a pagar” per mantenir la seguretat i la pau no tan sols s'ha comprovat que és falsa, sinó que és obsoleta i involutiva, pròpia d'intel·ligències rovellades o mal formades. L'Iran estava sota un règim miserable, però no ha millorat gens (malgrat la bona notícia de la mort de Khamenei) en els cinc darrers dies.
