Ambiciosa, freda, calculadora, distant… Tots aquests són adjectius que han estat adscrits a la candidata demòcrata per a la presidència dels Estats Units, Hillary Clinton. Es difícil distingir quins tenen alguna cosa a veure amb la realitat objectiva i quins responen als estereotips que arrosseguen les dones que s’atreveixen a disputar el poder establert. Tenim exemples molt recents al nostre país en què les dones legítimament avalades pels vots de la ciutadania tals com Ada Colau o Manuela Carmena són titllades de “manaires”, “ambicioses” o, fins i tot, “inexpertes”.
Alguns estudis d’universitats nord-americanes han mostrat que el marge d’actuació de les dones professionals i directives és realment molt estret. Quan actuen d’acord amb l’estereotip femení, el que s’espera d’elles, i es comporten de manera càlida, comprensiva i consensuadora, agraden a la gent però no són considerades eficients en el seu treball. Per contra, quan la seva conducta correspon al que es considera l’estereotip masculí i actuen de forma activa, prenent decisions, assumint riscos o amb autoritat, llavors es consideren eficients professionals, però no agraden i se les acusa de ser “masculines”, de comportar-se com els homes. Aquest fenomen s’anomena the double bind, el doble lligam, ja que les dones resulten penalitzades si assumeixen un estereotip o el contrari i tenen molt difícil, en general, ser reconegudes i admirades públicament. Aquest és el problema que comparteixen Hillary Clinton, Ada Colau, Esperanza Aguirre o Susana Díaz, per posar exemples ben dispars en què l’única condició comuna és el sexe.
A Hillary Clinton se li suma un altre inconvenient i és l’edat. El 2008, quan va concórrer a les eleccions presidencials, el reaccionari conservador Rush Limbaugh, davant de més de 14 milions d’oients al seu programa de ràdio va plantejar un argument insòlit per no escollir mai Clinton com a presidenta dels Estats Units: “¿Però de debó a algú li ve de gust veure, cada dia, envellir en directe una dona?”, va exclamar públicament. A Limbaugh no se li havia acudit mai de la vida infamar la decadència de Ronald Reagan o George Bush en el mateix sentit. I és que mentre els homes maduren, les dones envelleixen, com deia la brillant Susan Sontag.
En aquests moments l’edat juga en contra de Clinton i és un dels principals motius que s’esgrimeixen quan es consideren les possibilitats del seu principal oponent conservador, el republicà Ted Cruz. El senador per Florida, suportat per l’ala conservadora republicana i el Tea Party, és anomenat l’Obama republicà, i d’ell es destaca l’origen llatí i l’atractiu que pot tenir per a aquest col·lectiu, tradicionalment demòcrata, però sobretot els seus 43 anys enfront dels 69 que complirà Clinton el novembre del 2016. Aquest contrast d’edat ja va ser causa de patiment el 2008 amb Barack Obama i l’equip de Clinton té molta por que es torni a repetir.
Per fugir dels estereotips i entendre per què, malgrat tot, la candidata aconsegueix 50 punts més que el seu immediat rival demòcrata hauríem de remetre’ns no al que es diu d’ella sinó a les seves actuacions al llarg de la seva carrera professional. Des que era ben jove va lluitar pel benestar dels infants i les famílies, impulsant nombrosos programes i defensant els drets dels menors arreu del món. De la mateixa manera, va lluitar acarnissadament durant anys per la sanitat universal, tot i que va fracassar, i durant la seva etapa com a secretària d’estat va impulsar importants polítiques per a la igualtat i l’empoderament de les dones a molts països des de totes les ambaixades amb l’objectiu de promoure el lideratge femení, especialment al Tercer Món. Per això molta gent confia en ella, perquè ha demostrat coherència durant dècades a defensar el que creu.
Vaig conèixer personalment Hillary Clinton el 2012, precisament en una visita organitzada pel seu departament on ens van convidar a 12 expertes europees en lideratge. La seva mirada era franca, directa i intel·ligent. Les seves paraules, plenes de sentit i profunditat. Una dona interessant en tots els sentits de la paraula. Segura de si mateixa, malgrat totes les ridiculitzacions i crítiques a què ha estat sotmesa. ¿Ambiciosa? Esclar que sí; ella ha dit: “Sóc aquí per guanyar, i ho vull fer”. Però també valenta, compromesa i apassionada. Amb dret a guanyar, a fracassar, a encertar i equivocar-se, igual que qualsevol altre ésser humà, ni més ni menys.
