Dèiem ahir (bé, fa un mes i pocs dies) que la persecució judicial, política i mediàtica contra Mònica Oltra constitueix un exemple paradigmàtic d'un dels instruments preferits de la ultradreta i de certa dreta: la difamació, que també coneixem darrerament —com no— amb un anglicisme: lawfare, que podem traduir com a guerra bruta judicial. Consisteix a divulgar infàmies, injúries, mentides contra un rival polític, amb la finalitat no tan sols de desacreditar-lo, sinó també de destruir-lo: políticament i, si pot ser, personalment, en el seu àmbit més íntim, que sol ser el de la família i els afectes. Aquesta pràctica no és cap novetat i ens podem remuntar tan enrere com vulguem: en la política catalana, el suposat alcoholisme de Pasqual Maragall en seria un cas emblemàtic, esbombat en el seu moment per CiU i el PP, i més endavant, els cartells de l'alzheimer que insultaven els dos germans Maragall, Pasqual i Ernest, des de dins mateix de les files d'ERC.
Sense mirar tan enrere, quan l'ICE va assassinar a trets els activistes Renee Good i Alex Pretti, la maquinària del govern Trump es va apressar a escampar que eren individus perillosos i a remarcar aspectes de la seva vida personal que, des de la perspectiva conservadora, es poguessin considerar negatius (que Renee Good era lesbiana, per exemple). A Espanya, les difamacions han afectat des de dirigents independentistes (les mentides que es van publicar en el seu moment sobre Puigdemont, Junqueras, Jordi Cuixart o Jordi Sánchez encara ressonen avui, fins al punt que una bona part de l'independentisme les ha fet seves), sobre figures de l'esquerra espanyola (Iglesias, Montero, Carmena) o fins i tot —aquesta és una novetat dels darrers temps— un president d'un partit sistèmic com el PSOE, Pedro Sánchez, a qui s'intenta destruir amb acusacions contra la seva dona, el seu germà o el difunt sogre, si convé.
Les xarxes socials han multiplicat la capacitat que té un rumor o una mentida de córrer i propagar-se, però el vertader salt qualitatiu és judicialitzar la mentida: és a dir, no que el difamador sigui dut als tribunals, com seria de raó, sinó que el difamat, a més del dany que rep, s'hagi de defensar judicialment de la mentida que se li atribueix. D'aquesta manera el mal que s'infligeix s'agreuja, s'allarga en el temps i es converteix en un malson que quasi sempre afecta la persona difamada tant en la seva vida professional com en la personal.
Per tot això, que Mònica Oltra torni a la política (ho farà per aspirar a l'alcaldia de València, contra l'actual batllessa pepera María José Català) és una bona notícia. Encara que hi torni ferida, com diu ella mateixa, i que això comporti una responsabilitat afegida, com és la gestió del ressentiment. Però és una bona notícia tant per a l'esquerra valenciana com per a la política dels Països Catalans com per a la política espanyola. Vol dir que, a més del de l'esmentat Pedro Sánchez, hi ha altres manuals de resistència. I que el joc brut, a la llarga, és el joc dels covards i dels perdedors.
