Encara un “problema intern” a ulls del món
Els analistes alerten que la comunitat internacional es resistirà a reconèixer unes plebiscitàries
Barcelona“A la comunitat internacional ningú parla del problema català”. Així de contundent és el professor de polítiques a la Universitat d’Aberdeen i director del Centre Escocès per al Canvi Constitucional, Michael Keating. En general, el desafiament sobiranista català es percep des de fora com un problema intern espanyol, que s’ha de resoldre negociant amb Madrid. Hi coincideixen la majoria d’experts. “Si el govern espanyol no reconeix un eventual estat català, Europa i la comunitat internacional no ho faran”, insisteix Keating.
Però des dels Estats Units, on el discurs de les llibertats ciutadanes contra els governs està molt arrelat, arriba una visió més optimista: “No es pot esperar que els grans òrgans del món tinguin una capacitat de reacció ràpida, però si el poble de Catalunya decideix donar suport majoritari a la independència i no defalleix a repetir «llibertat, llibertat, llibertat», és qüestió de temps que ho aconsegueixi”, afirma Thomas Harrington, professor d’estudis ibèrics al Trinity College de Hartford, a Connecticut (EUA).
Com es veuen les plebiscitàries
Harrington està convençut que unes eleccions plebiscitàries poden ajudar en aquest camí i que “és important que hi hagi una llista única -dels partits pro independència- per poder enviar un missatge molt fort a la comunitat internacional”. Un punt de vista coincident amb el del president català, Artur Mas, però que comparteixen pocs analistes internacionals, que aposten, en general, per perseverar en la negociació amb Madrid.
El professor de ciència política a la Universitat del Quebec i autor del llibre Temps d’incertituds. Assajos sobre el federalisme i la diversitat nacional (editorial Afers), Alain Gagnon, creu que “serà un error per als catalans precipitar-se a una altra consulta”, sobretot quan hi ha unes eleccions generals espanyoles a finals de 2015 que poden canviar l’escenari a favor de Catalunya. “Seria més intel·ligent esperar veure què passa a la tardor, en uns comicis que poden donar la sorpresa. Si Podem aconsegueix ser un partit clau en el futur Congrés, aquest pot estar més obert a reconèixer, o almenys a escoltar, les aspiracions catalanes -apunta l’analista quebequès-. Crec que el temps va a favor dels catalans, que han demostrat fins ara una gran resiliència i determinació i haurien de continuar fent-ho”. Per Gagnon la gran diferència entre el procés català i d’altres com l’escocès és que “és un moviment de base, impulsat des de la societat i no des dels polítics: això és únic”.
En la seva comunicació cap a l’exterior el procés català perd els matisos, i “detalls” com el caràcter concret de cada nova convocatòria electoral o procés participatiu no hi arriben. El que sí que es veu clar, però, és la intransigència del govern espanyol. Fins i tot en un país tan centralista com França, on costa d’entendre els anhels catalans, “tampoc no s’entén aquesta incapacitat de diàleg” de Madrid, diu Jean-Jacques Kourliandsky, de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques. Tot i que a França l’argument legalista té molt de sentit, Kourliandsky recorda que la tradició republicana francesa radica també en el “diàleg i el compromís”.
Per això l’analista emplaça Madrid i Barcelona a buscar una solució negociada, en lloc d’altres estratègies com les eleccions plebiscitàries. “El resultat d’aquests comicis pot ser molt clar, però només servirà per radicalitzar les postures i no permetrà superar les contradiccions actuals”, opina Kourliandsky.
En la mateixa línia, l’escocès Keating remarca que unes plebiscitàries no tindrien legitimitat internacional: “Resoldran la legalitat de no poder fer un referèndum, però quan hagin passat estareu al mateix lloc”. I en responsabilitza la Unió Europea, per “no haver-se volgut dotar mai de mecanismes per intervenir” en qüestions internes dels estats.
Els experts també coincideixen en els riscos internacionals d’una declaració unilateral d’independència (DUI), fins i tot als EUA, que van néixer així. “Vivim un moment de la història en què l’ordre i la legalitat s’invoquen constantment i la classe política és molt conservadora”, adverteix Harrington.
