El PSOE es redefineix mirant de reüll Podem i el sobiranisme

MadridEn la geografia política de Madrid, ahir el bipartidisme va coincidir -en hores diferents- a la cèntrica plaça de Cibeles. Al migdia la FAES aznarista posava deures a Mariano Rajoy perquè no dialogui amb el sobiranisme. Al vespre el PSOE hi va commemorar els 40 anys del congrés de Suresnes, on el socialisme es va posar al dia i els camarades Isidoro i Andrés -el tàndem entre Felipe González i Alfonso Guerra- van agafar les regnes del vell partit davant dels veterans de l’exili exterior. Ahir al conclave socialista s’hi va parlar molt de la necessitat d’un nou començament, d’aquella capacitat que té la socialdemocràcia (el socialisme en llibertat), segons deia Willy Brandt.

“Tornarem a tenir un gran principi, al qual us convoco”, va dir el secretari general socialista, Pedro Sánchez. L’escoltaven vells rockers del partit. A primera fila, l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que no va prendre la paraula. L’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l’andalús Manuel Chaves i el basc Txiki Benegas aplaudien, amb la calma del jubilat que es mira les obres des de la tanca. Si el 1974 eren temps difícils, ara no ho són menys, van coincidir els oradors. “Estem bastant distrets”, admetia González. ¿És el pessimisme de qui ja no mana? No: “És que sóc un optimista escarmentat, cony!”

Avís sobre Pablo Iglesias

És evident que el bipartidisme -allò que Pablo Iglesias, el d’ara, en diu la casta - s’espanta pels mateixos núvols, i els dos partits obren els paraigües abans fins i tot de la tempesta. El primer, precisament, és l’auge de Podem. Guerra va acusar la nova esquerra de beneficiar-se del suport mediàtic, però va alertar aquestes cadenes de televisió que estan “covant l’ou de la serp”: si Iglesias governa, creu Guerra, el primer que farà serà tancar-les, seguint l’exemple d’alguns règims sud-americans. De fet, en la política espanyola Veneçuela s’ha convertit en un lloc comú, ja sigui com a espantall o com a vacuna a les temptacions de rectificar el camí marcat el 1974 al Teatre Jean Vilar d’un petit poble al costat de París. “Tot es converteix en banal o en demagògia populista”, va afegir l’expresident.

Amb Rodrigo Rato declarant a l’Audiència Nacional, Sánchez va demanar exemplaritat i coherència. Va insistir que acabarà amb les “portes giratòries”. González ja havia fet la seva intervenció.

Ningú va passar per alt el debat amb Catalunya. Altre cop el més dur va ser Guerra. Per ell “socialisme i nacionalisme són incompatibles”, i es va lamentar d’haver permès que la dreta “patrimonialitzi” la Constitució. Té dubtes que ara es pugui reformar, perquè “la política de l’acontentament” no satisfà els nacionalistes. González, amb un to més pragmàtic, va recomanar als joves no tocar gaire els “marcs habilitants”. Davant d’unes 800 persones, González va carregar contra un nacionalisme que fa “bons i mals catalans”, com passava, va dir, amb els bons i mals espanyols a l’Espanya d’aquell 1974. Aleshores el PSOE parlava d’autodeterminació.