Els escenaris del divorci: un procés quasi irreversible i marcat per la UE

Com seria un procés d'independència, si s'arribés a produir? ¿Seria un procés pacífic i amistós, o viuríem una escalada de tensió que, eventualment, podria portar a un conflicte obert? Si mirem altres casos, veiem que en la gran majoria s'hi ha produït un conflicte armat d'intensitat variable, però també en trobem de pacífics i pactats. Tanmateix, no hi ha cap cas directament comparable al català, com ho serien el del Quebec i, sobretot, el d'Escòcia. Per això ens movem en un terreny altament incert, en què són concebibles escenaris molt variats.

Per pensar escenaris de divorci, cal tenir en compte tres condicionants. En primer lloc que, evidentment, en el cas català la qüestió europea seria clau. Pertànyer a una institució supranacional com la UE ha transformat profundament la idea de sobirania estatal que regeix al nostre entorn, i l'europeu seria un terreny de joc prioritari i, sobretot, inèdit per desenvolupar un procés de secessió.

Un alt grau d'incertesa

En segon lloc, per evitar la frivolitat, hem de pensar que, fins i tot quan són pacífics, els processos d'independència representen canvis profunds que comporten un alt grau d'incertesa i transformen substancialment la realitat del territori que se separa i de l'estat matriu. Provoquen realineaments polítics i canvis socioeconòmics accelerats i, a més, són pràcticament irreversibles: no hi ha casos de reunificació després d'una independència, possiblement en part per les transformacions induïdes pel mateix procés.

I, finalment, cal tenir en compte que als estats no els agrada gens perdre una part del seu territori, per petita o aparentment insignificant que sigui. El món està ple de disputes territorials en què els estats sovint sobreactuen per defensar el seu control de territoris, des de la guerra de les Malvines fins a l'episodi de l'illot de Perejil entre Espanya i el Marroc i l'actual escalada de tensió entre la Xina i el Japó per les illes Senkaku/Diaoyu. Mantenir la integritat territorial és el primer objectiu de qualsevol estat, i en general, no esmercen recursos per assolir-lo.

Que un procés d'independència es desenvolupi de manera pacífica i pactada o desemboqui en conflicte obert depèn, en última instància, de la decisió dels actors involucrats i, sobretot, de l'estat. ¿Quines alternatives de resposta i quins condicionants interns i externs tindria Espanya si no aconseguís (amb incentius a les elits catalanes o reformes institucionals) aturar el procés independentista? Mirarem de delinear, a partir de l'experiència comparada, els escenaris de ruptura possibles.

1. Amistós: L'adéu civilitzat: més excepció que norma

Les independències pacífiques són més l'excepció que la norma. Però, tot i això, hi ha antecedents i processos en marxa que ens poden donar algunes claus per entendre les condicions que fan possible una separació pacífica i pactada. Això, lògicament, passa per la renúncia de l'estat matriu a exercir la força per evitar la segregació.

Aquesta renúncia pot respondre a tres raons: en primer lloc, a la solidesa dels principis democràtics que regeix el funcionament de les institucions, com en la decisió del Tribunal Suprem del Canadà sobre la possibilitat de secessió del Quebec del 1988, en què es reconeixia que una majoria clara expressada en referèndum hauria d'obrir la porta a negociacions per la independència.

Altres vegades l'opinió pública de l'estat matriu juga un paper rellevant per afavorir una solució pactada, com va ser el cas de la decisió de la Gran Bretanya de no anar a la guerra contra Irlanda el 1922, o en el paper que van jugar els socialdemòcrates suecs el 1905, quan van impulsar una campanya (amb crides a l'objecció i una vaga general) per exigir al rei de Suècia que no intervingués militarment a Noruega. I, finalment, també pot ser que el context internacional i/o els costos esperats d'un conflicte armat evitin que l'estat recorri a la repressió i accedeixi a la negociació.

Una característica important dels processos de secessió pactats és que es produeixen generalment en el marc constitucional, fent ús de clàusules o previsions preexistents o amb processos de reforma ad hoc , com preveia Canadà.

Donar encaix legal

Fins i tot la independència d'Islàndia el 1944, en plena Guerra Mundial, amb Dinamarca sota control alemany i els britànics a l'illa, es va fer constitucionalment. No és cap secret, però, que és un obstacle important per a la secessió pactada amb Espanya, atès que, com ha assenyalat el professor Carles Boix, Espanya s'autoimposa una rigidesa política i constitucional que la inhabilita per negociar una hipotètica separació legal però també per oferir una resposta satisfactòria que desinflés el suport a la independència.

En tot cas, en la hipòtesi d'un divorci de mutu acord amb Espanya és evident que qüestions econòmiques (com el repartiment del deute, el fons de reserva de les pensions o les propietats de l'Estat), polítiques (com l'estatus del nou estat a la UE o les relacions bilaterals) i culturals (la situació dels castellanoparlants a Catalunya i dels catalanoparlants en territoris que quedessin dins d'Espanya) constituirien una complexa agenda de negociació. Una negociació, però, que només seria possible un cop des d'Espanya s'acceptés la irreversibilitat de la decisió catalana. Paradoxalment, seria possible que, com a Noruega, fos necessari un acte unilateral previ per forçar una solució pactada.

2. Boicot: Escalfar l'ambient i condicions difícils

La repressió violenta d'una majoria pacífica i democràtica d'un territori és un camí difícil d'emprendre a l'Europa occidental en ple segle XXI i, per tant, és raonable pensar que l'estat espanyol es trobaria amb un marge de maniobra molt limitat en aquest sentit. Però no és cap secret que la majoria política i social espanyola no està, d'entrada, disposada a acceptar la independència de cap part del seu territori. La idea d'Espanya com una unitat indivisible està molt arrelada en la mentalitat col·lectiva espanyola, impulsada per un nacionalisme de matriu fortament unitarista i blindada jurídicament per la Constitució del 1978 i els seus desenvolupaments posteriors.

Si el marge de maniobra per a la repressió violenta és limitat, però la voluntat dominant a Espanya no és la de permetre un divorci tranquil i pactat, ¿quin escenari podem imaginar? Entre la repressió per la força i la secessió pactada hi ha un ampli camí del mig, farcit d'obstacles que l'estat espanyol podria posar a la independència. Es tracta, per exemple, d'instruments com l'asfíxia financera -que podria representar una amenaça per a la viabilitat del nou estat-, el boicot comercial o l'ús discrecional del seu control sobre determinades infrastructures -com ara les energètiques.

La qüestió més important, tanmateix, és lògicament la diplomàtica i, singularment, la de la pertinença a la Unió. Fins ara no hi ha precedents de secessions a dins de la UE i, per tant, és poc clar com es gestionaria des del punt de vista dels tractats. Tanmateix, és evident que l'actitud de l'estat matriu pot resultar decisiva perquè el procés es gestioni com una secessió interna i, per tant, tingui com a resultat la incorporació automàtica del nou estat com a estat membre. Ahir mateix, en preguntar-li sobre això, un portaveu de la Comissió Europea va avisar que, en cas d'independitzar-se, "hauria de tornar a negociar la seva adhesió". Quedar fora del mercat comú i del paraigua institucional europeu tindria, si més no a curt termini, costos evidents per a l'economia catalana, amb regles de joc totalment noves.

Condicions desfavorables

En aquest escenari d'hostilitat, l'Estat podria mirar d'imposar a Catalunya uns termes molt desfavorables per a la secessió, que la deixessin en una posició política i econòmica de gran feblesa com, en part, va fer el Regne Unit amb Irlanda. D'altra banda, aquest escenari tindria repercussions Catalunya endins: podria tensionar una societat diversa i complexa com la nostra, amb una porció important de població lligada sentimentalment i culturalment a Espanya, com ha passat amb les minories russòfones de moltes exrepúbliques soviètiques. De la capacitat catalana per assumir i limitar els costos imposats per aquesta estratègia en dependria l'èxit del procés independentista.

3. Violent: Entre les armes i el setge judicial i polític

Una de les idees més repetides últimament és que, en cas d'un acte unilateral català, el govern espanyol no podria, en plena Unió Europea i al segle XXI, recórrer als tancs per ofegar el procés. I probablement és cert: un conflicte militar obert en el nostre context és difícilment imaginable. Certament, no és una qüestió de capacitat militar: l'estat espanyol és un estat modern i ben preparat que no tindria excessius problemes en aquest sentit.

El problema, evidentment, cal buscar-lo en primera instància en la comunitat internacional, que no ho acceptaria fàcilment. I potser també en una part significativa de l'opinió pública espanyola, que podria mostrar-se reticent a veure's arrossegada al conflicte obert.

Supressió de l'autonomia

I, tot i això, la solució militar és la que preveu l'ordenament jurídic espanyol. Com és ben sabut, la Constitució vigent -redactada fa poc més de 30 anys- encomana a les forces armades la preservació de la integritat territorial d'Espanya en el seu famós article 8. Tot i que la imatge dels tancs entrant, en ple segle XXI, per la Diagonal de Barcelona sembli poc realista, podem pensar que l'Estat podria fer servir mecanismes repressius menys vistosos, però potser més adequats al context actual. L'article 155 de la Constitució preveu la possibilitat que el govern espanyol, amb la majoria absoluta del Senat, obligui una comunitat al compliment "forçós" de les obligacions constitucionals o per la protecció de l'interés general. Per tant, la supressió de l'autonomia, la presa del control de l'administració catalana -incloent-hi la policia- per part del govern espanyol, la detenció i processament de responsables polítics i l'eventual il·legalització de partits polítics són passos successius que podria fer Madrid per mirar d'ofegar un procés així. En altres paraules: tot el que poguessin fer els aparells policials i judicials i d'intel·ligència, no caldria que ho fes l'exèrcit.

En aquest escenari és fàcilment previsible que les tensions internes a Catalunya -en bona mesura alimentades per l'estratègia de la tensió de l'Estat- entre els sectors socials partidaris de la independència i els contraris pugessin de to, cosa que podria suposar un greu factor de desestabilització interna.

Una escalada de tensió d'aquesta naturalesa també tindria costos i generaria problemes d'imatge a la democràcia espanyola, però sobretot imposaria un preu molt més elevat a Catalunya per la seva independència. Aquests processos de tensió i conflictes de baixa intensitat poden fàcilment escalar i guanyar intensitat ràpidament, però també poden apagar-se, ja sigui forçant una negociació en termes molt més favorables per al titular de la força o per fragmentació i derrota de l'independentisme.