Ni en Rajoy ni en Mas saben amb certesa si el dia 9 de novembre hi haurà consulta o no. No ho saben ni els banquers, ni els espies, ni els cardenals, ni els endevins del tarot. Estic segur que fins i tot la Rosa Díez, amb les seves pretensions de certesa sense esquerdes, té dubtes sobre la impossibilitat de la convocatòria.
Hi ha molta gent que se sent incòmoda amb aquesta incertesa. En conec uns quarts que no paren de preguntar als amics i coneguts què els sembla que passarà el 9-N. Són capaços de preguntar-ho al taxista, al pastisser o al de la cansaladeria. En parlen amb els amics i amb la parella. Recorren als amics que tenen algun contacte amb un diputat, o que tenen un amic d’un amic d’en Junqueras, amb el convenciment que potser tenen informació privilegiada. Busquen respostes a la tele i a internet. En bona part, el neguit davant de la incertesa el fomenten periodistes i tertulians, que en parlen hores i hores com si aquesta fos la mare de totes les incerteses. Però la incertesa del 9-N és tossuda, perquè per més que les enquestes puguin mirar d’endevinar el resultat de les eleccions o els referèndums, no poden vaticinar de cap de les maneres si aquest dia votarem o no. Aquesta és la seva magnífica grandesa.
La certesa és pròpia del que no canvia. Hi ha més certesa en una pedra que en un home o una dona. L’aproximació a la certesa és imprescindible per a l’horari del tren, per a les operacions oftàlmiques o per al sistema de semàfors de la ciutat. Però en les coses de la vida l’única certesa és la mort, i qui busca la certesa es condemna a no fer res.
La incertesa és el motor de l’amor. Ens enamorem perquè l’objecte del nostre desig és incert, i aquest estat d’ànim, aquesta nova disposició, és el que ens esperona a adoptar estratègies creatives. Ser correspost és d’alguna manera un premi a aquest afany. Si tinguéssim la certesa que serem correspostos no buscaríem solucions enginyoses per tornar-nos a veure, no escriuríem versos, no hauríem inventat ni els rams de flors i, sobretot, no existiria la passió amorosa, que es basa tant en l’alegria de tenir-nos com en la por de perdre’ns. La incertesa és en l’arrel dels canvis adaptatius i de l’evolució de les espècies. Sense incertesa no s’hauria inventat la intel·ligència.
Les bones escoles d’empresa, com la millor pedagogia, fan de la gestió de la incertesa la clau del pensament creatiu i la innovació. Si no ens hi sentim còmodes, és impossible que tinguem idees noves, que siguem imaginatius, que busquem noves solucions, diferents de les que ja coneixem i no ens satisfan.
Els ‘mestres‘ del gènere
La incertesa és el que fa grandiós el viatge d’Amudsen al pol Nord. Gaudim del pa amb tomàquet i de les patates al caliu gràcies al fet que Colom va optar per la hipòtesi incerta del viatge a les Índies pel mar occidental. La incertesa és a l’arrel mateixa de la manera de treballar de Gaudí. La incertesa és la gràcia de la pintura de Pollock, de Miró, de Tàpies i del millor Picasso. La incertesa del camí és el que ens meravella d’una fuga de Bach, que ens porta a descobrir, al final, que no podia ser de cap altra manera. El gran Jaume Cabré escriu les seves novel·les sense saber, ni ell, com acabaran. I ni el tango, ni el jazz ni el flamenc tindrien cap gràcia si no ens provoquessin l’emoció d’un tema inesperat o d’uns acords que encara no havíem sentit mai.
La incertesa és el que fa atractiu el joc d’un futbolista i el que busquen de crear damunt del tauler els millors jugadors d’escacs. La física quàntica ha fet de la incertesa un dels seus principis més importants. Segons el principi de Heisenberg, no és possible precisar la posició d’una partícula quàntica. Però no perquè sigui molt difícil, sinó perquè no són corpuscles que ocupin cap lloc concret, per absurda que ens sembli la idea. No podem parlar del lloc que ocupen, perquè no n’ocupen cap. “No crec que Déu jugui a daus amb l’Univers”, va dir Einstein, empipat amb la teoria de Heisenberg i Bohr. I Niels Bohr li va respondre: “Albert, no li diguis a Déu el que ha de fer”. I des d’aleshores la incertesa ja no és només un argument poètic, sinó també científic.
Què més volem? Si és incert el moviment de les partícules; si són incertes les flames d’un foc, i per això ens captiven; si és incerta la forma dels arbres, el contorn de les costes o la forma de les muntanyes, per què no acceptem amb entusiasme la incertesa del 9-N? Som un país singular, potser l’únic del món que celebra amb entusiasme una derrota, i en què la seva gran festa cívica, Sant Jordi, és un dia feiner. Per això ens escau inventar-nos un dia tan important com el 9-N i mantenir fins a l’últim moment, potser fins al dia abans, potser fins a les vuit del matí del mateix dia, la incertesa del que passarà. Perquè ens va a favor. Perquè l’obsessió per la certesa paralitza els contrincants.
