El brillant anunci del 9-N en què la Generalitat anuncia que el TC li prohibeix fer anuncis per anunciar el 9-N és una sortida creativa, i moltes coses més. És un exercici de transparència: explicar què passa a mesura que passa. És una mostra de determinació: saber on vas, i anar-hi, tot anant-hi. És una prova de coratge: explorar els límits i malgrat ells fer el que creus que has de fer. I, sobretot sobretot, és la demostració que tot es fa fent-ho. Que si t’aturen has d’explicar que t’aturen perquè t’entenguin i mentre ho dius no t’aturen. Que un projecte és molt més atractiu que l’immobilisme. Que trobar consensos és més complex però acaba sent més ric. La majoria absoluta del PP enfront d’un pacte català que inclou des d’Unió fins a la CUP pot semblar que debilita el que no té tant marge de maniobra, però enforteix qui és capaç de posar-se d’acord. La força d’un Estat contra una autonomia acorralada podria anunciar un guanyador natural, però de moment, no. La innovació arriba per part de qui sap que s’ha d’espavilar. Obligats a ser imaginatius i resistents, a treballar el doble i ser humils, a reaccionar ràpid, a la màxima concentració per evitar autogols, es madura per força. Ho repeteixo no per aplaudir-nos cofois, sinó per fer autocrítica quan no és així. La clau de volta, el clic, va ser substituir des del 2010 la queixa pel projecte propi, mirar més endavant que enrere. Il·lusionar-nos per l’urbanisme de futur per fugir de la decoració del passat. Fer plànols, imaginar el país que volem i posar-nos a construir-lo. Si saps on vas, hi vols anar i et brillen els ulls quan mires cap allà, hi acabes anant. El primer estat propi és aquest estat d’ànim propi.
