Cent vuitanta mil euros. Aquesta era la tarifa que havia imposat el Grup d’Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS) al patriarca Feliu Pocapena, després d’haver envaït la seva nevera amb una despreocupació inelegant. Ell no era home que rebutgés visites, però el disgustaven els excessos de confiança. Havia intentat raonar amb els seus visitants, però va ser debades:
-Vas ser diputat al Parlament durant dues legislatures -el van acusar ells.
-Sí, però mai em vaig ficar en política -es va defensar Feliu Pocapena.
-Tant se val, ara et toca fer la teva contribució a l’alliberament del país -el va advertir, aquesta vegada, el més esquifit dels tres homes-. Tens un gendre mallorquí que és un exemple patriòtic, pensa que també ho fas per ell.
-T’ho exigeix el GURPS -va afegir el més rabassut, abans de deixar anar un rot.
La paciència del patriarca Feliu Pocapena era conegudament llarga, però que li esmentessin el desgraciat del seu gendre mallorquí era abusiu fins i tot per a ell.
-I si m’hi nego? -va preguntar, audaç.
-Passaran dues coses -va respondre l’esquifit-. Una, que Josep Carner et donarà una lliçó de rima consonant.
Es va aixecar l’únic dels tres homes que fins aquell moment no havia dit res, i que era el que responia al nom de Josep Carner. Feia dos metres d’alçada, pesava cent cinquanta quilos i brandava un bat de beisbol entre les mans. Amb veu rogallosa, va murmurar:
- Prendi il dittafono, acchiapa il megafono, Feliu.
Això va alarmar el nostre home, però no tant com l’amenaça definitiva:
-Si no contribueixes, parlarem de tu amb Hisenda, amb la premsa i amb la teva sogra.
El patriarca Pocapena es va estremir:
-Però que no us apiadeu de res?
El rabassut va contestar:
-Ho fem per crear un país nou. Lliure, amb port franc i secret bancari. Estàs obligat a col·laborar-hi.
L’esquifit va afegir:
-Tràfic d’armes i paradís fiscal. No voldràs restar-ne al marge.
Josep Carner va aixecar el bat de beisbol i va grunyir:
-Com vols que et tregui les dents? Senceres o a bocins?
Només eren cent vuitanta mil euros, va pensar el patriarca Pocapena. Potser n’hauria de parlar amb el seu fill Elies, que tenia aquell projecte de fabricar dòlars barcelonins. D’aquesta manera, encara en podria sortir més o menys net. Era obvi que no podia defugir la reclamació del GURPS, però sí que potser podria encara mantenir els beneficis de la sicav. Després de tota una vida de grans esforços per passar desapercebut, li arribava el dia d’haver de pronunciar-se en alguna cosa.
Solemnement, el patriarca Pocapena va oferir la mà als visitants i va dir:
-Cavallers, accepto la seva proposta pel bé del país.
